Els últims mesos, el meu barri –un barri obrer i familiar en la frontera entre Brooklyn i Queens– s’ha convertit en el darrer destí de gent que ronda la trentena, molt majoritàriament blancs, que o bé estudien postgraus o bé treballen en feines d’estar assegut davant d’un ordinador i escriure o dibuixar o editar o composar coses –coses– que acaben a l’Internet. Gent com jo, em temo.
Prop de casa hi han obert una mena de cerveseria que té una terrasseta i sofàs a dins i els caps de setmana fan ous passats per aigua i un noi toca el contrabaix mentre segueix el ritme amb un timbal que manega amb el peu i canta stàndards de jazz. La meva dona i jo, quan hi anem, escoltem les converses del voltant i després les comentem, fotent-nos-en. D’alguna manera, ens fotem de nosaltres mateixos, cosa saludable. Es parla molt de llibres, d’aquella manera que la gent parla de literatura per sentir-se bé, per posar paraules a pensaments que no tenen o emocions que no senten, però que creuen que haurien de tenir i sentir, amb aquell desvergonyiment que sona sobretot cursi.
I no falla mai: sempre hi surt Sant David Foster Wallace. De tant en tant s’hi veu algú que podria ser jo mateix abocat sobre alguna de les 1000 pàgines d’Infinite Jest, la novel·la més cèlebre del sant, l’Ulisses de Joyce de la meva generació. Sento una profunda ràbia davant d’aquestes converses, potser perquè el venero amb prou intensitat per voler-ho ben lluny dels dits llefiscosos d’aquests farsants de samarreta irònica, potser perquè no odiem cap vici que no tinguem.
Per això vaig anar a veure The End of the Tour amb una barreja de por de porcellana i de set tràgica de camell. La pel·lícula reprodueix l’entrevista que l’escriptor David Lipsky li va fer durant 5 dies el 1996 –just després de publicar Infinite Jest i de rebre elogis hiperbòlics—. En vaig sortir amb una ambivalència simètrica a la inicial: inflat de plaer i arrugat de culpa. La pel·lícula és preciosa, els diàlegs –extrets de les cintes de l’entrevista– són deliciosos, però em sentia com un client de prostíbul: tot era un encanteri pensat per fer-me sentir més intel·ligent del que sóc, més sensible del que sóc, més culte del que sóc. Menys sol.
Quan el llegeixes la percepció és la contrària: et sents completament impotent davant d’un cervell impossible, que barreja tendresa i sadisme, alta cultura i pop, gramàtica angèlica i argot endimoniat; una mena de big bang d’amor sideral explicat per un autèntic fill de puta. Continuo llegint-lo perquè tinc l’esperança d’assemblar-m’hi algun dia –debades, penso tota l’estona– i la pel·lícula em suggereix que, al capdavall, aquest escriptor del midwest no és tan diferent. La força de les seves misèries i vicis es torna una forma de compassió que fa escalforeta. Quin plaer dels homes i dones del meu barri que, com jo, tan aviat exploren la fe com s’abandonen a l’estètica, sense apostar per gaire més que la fi de l’avorriment. Quin frau.