Pete Doherty, un model

30 de novembre de 2007 2

Publicat al butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol

La majoria de vostès coneixeran Pete Doherty per la seva relació amb Kate Moss i per la relació d’ambdós amb les drogues. Marihuana, cocaïna, èxtasi i heroïna. Cap concessió a la salut, doncs. Va néixer l’any 1979 i en fa un parell que surt tot sovint a les portades de les revistes del cor i a les seccions de societat dels diaris més modèlics del món. Ha estat una escalada lenta, però constant. Pete Doherty és cantant d’una cosa que es diu postpunk, que ja és ser post.

Era el cantant dels Libertines, i la premsa britànica l’assenyalà fa uns anys com una de les promeses més sòlides de la música en anglès, però amb prou feines ha superat l’etapa de la futura promesa. Els Libertines el van fer fora del grup després d’una estada en un centre de rehabilitació, i cal reconèixer que té mèrit que t’expulsin d’un grup del que n’ets l’ànima, que t’expulsin per la teva conducta i per la teva relació autodestructiva amb els objectes ingeribles, i que el grup es digui els “llibertins”. Té mèrit. Després va fundar un altre grup, els Babyshambles. Un tema seu, Fuck Forever, va tenir un lleu èxit, però no va passar d’aquí. Continua d’eterna promesa, segons diuen les cròniques angleses.

N. Frye diu que Occident ha tingut cinc etapes clares pel que fa al tractament dels personatges que fan de models. La primera és l’anomenada etapa mítica, en la qual els protagonistes de les històries són éssers superiors, radicalment per sobre dels homes, ontològicament diferents de la humanitat. Són els déus grecs i els personatges mítics del món jueu i egipci. Éssers antropomòrfics amb gran poder, que amb les seves accions, el seu caràcter i les seves habilitats representen versions ampliades de les virtuts i els vicis humans. La segona etapa és la de l’art mimètic, la que tracta amb herois tràgics. L’evangeli n’és un bon exemple. Són éssers superiors als homes, però ja no són zenitals, ja no són els més alts exemples de la natura, tenen vides similars a les dels homes i pateixen les mateixes limitacions que els homes. Els cavallers èpics són l’últim exemple d’aquesta raça d’homes sants. La seva conducta és modèlica i és capaç d’engendrar futurs millors, sempre que l’heroïcitat els costi la vida. És la superioritat el que els duu inevitablement cap al desastre. Són tràgics, expiadors dels defectes humans. La tercera etapa és la pròpia de la novel•la, tot i que en alguns poemes èpics, com el Tirant o el Quixot ja es prefiguri la necessitat d’entrar-hi. No són superiors en res, no són diferents dels homes corrents. Les seves quotidianitats són tan sòrdides com les de qualsevol arreplegat, però ostenten una superioritat moral. Són exemplars. Des de la vida comuna edifiquen estones de cel, gestos d’excel•lència que justifiquen una vida i justifiquen que sigui explicada. La quarta etapa és l’art burgès, la de les novel•les realistes. Els personatges ja no han de ser exemplars per fer de models. De fet, ja no han de fer de models, sinó que ho són. Són exemples de la vida real. Madame Bovary, amb l’escàndol que va generar la seva publicació, n’és un bon cas. I la darrera etapa és la de la paròdia. Els herois són degradats, el més rellevant de la seva conducta són les seves misèries. Són risibles i són patètics. L’Ulisses de Joyce ho és.

La nostra època ha estat definida de moltes maneres, totes insuficients. Hi ha la tendència a col•locar el prefix “post” davant de qualsevol moviment o idea anterior per demostrar que ha estat superada, però ningú no acaba de trobar una definició que aclareixi la naturalesa dels nous moviments. L’etapa que va començar amb la postguerra mundial s’ha anomenat, paradigmàticament, postmodernitat; i és el resultat de la crisi de la raó, i de la crisi de les estructures estàtiques del pensament. Líquid, boirós, inconsistent són adjectius que utilitzen els post-teòrics de la post-època en què vivim. Són els temps del nihilisme i del relativisme. Cal parar atenció al fet que tant els “post” com els nihilismes o relativismes de saló són mirades buides de contingut que s’acosten a la realitat a base d’explicitar el que no hi és. Nihil vol dir res, post vol dir després i relatiu vol dir que depèn d’una altra cosa. Quina és la cosa, no se sap.

Pete Doherty, a banda de futura promesa del postpunk és un home culte, amant de la poesia de principis del segle XX, autor d’un llibre de poemes, textos invertebrats i itineraris literaris. Una mica en la línia de Dies feliços a la presó, de Martí Sales, a casa nostra. La seva notorietat es deu a la seva autodestrucció. No deixa de ser poètic que la seva primera feina fos la d’enterramorts. Feina que, segons diu, li va servir per tenir temps lliure i dedicar-lo a la lectura: sobre les làpides. Un jove amb talent, culte, escriptor amb ínfules de maleït, llegint les Flors del Mal sobre la làpida d’un home qualsevol, vet aquí el model que les revistes ens donen. El seu és un cas exemplar, modèlic. No perquè la indústria o els líders culturals ens l’hagin ofert com un messies al qual els joves haurien de seguir; sinó perquè la seva tragèdia, la de la incapacitat de sostenir el propi jo quan tota la resta s’ha esfondrat, és la mateixa que es pot llegir cada dia en milers de blocs d’Internet. És la mateixa que vertebra gran part del comportament adolescent. Algú objectarà que això no és cap novetat; i és cert, els adolescents sempre han estat malalts de “jo”. La novetat és que després de l’adolescència només hi ha la postadolescència, un allargassament de la insuficiència. Si es pensa seriosament, no dóna prou motius per enrabiar-se; és només el llimb dels “post”. Després de l’etapa de la paròdia només ens queden els postmodels. Homes i dones disposats a autodestruir-se en públic, sense cap pretensió. Fins que la propera proposta no sigui post-res. Post-nihil, doncs.

Etiquetes

Darrers articles

L’espanyolització i els espanyolitzadors

TV3 hauria de ser la televisió en català. De l’espectador només se n’hauria de pressuposar que entén o vol entendre el català. No s’hauria de fer cap altra presumpció. Sigui d’algun territori de parla catalana, sigui un català que viu a fora i educa els seus fills en català i en la llengua del seu […]

Més enllà d’aquestes eleccions

Una manera d’entendre tot el que ha passat els darrers cinc anys, potser l’única manera que fa que tot sembli tenir una mica més de sentit, és acceptar que qui realment va enviar els polítics catalans a la presó i a l’exili vam ser nosaltres, el poble, quan vam desbordar el pessebre que tenien preparat […]

La confessió

[Capítol inèdit del llibre La Supèrbia (Fragmenta 2020)] Quan vaig publicar La Supèrbia vaig haver de retallar-ne uns quants capítols per raons d’espai. Aquest el vaig treure perquè era massa llarg i no volia retallar-lo. Segurament el refaré epr algun altre projecte, però aquí es en deixo la versió crua sense retocar que vaig treure […]

  • Cerca