(article publicat a La Vanguardia del dissabte 1 d’Octubre del 2011)
Cal reconèixer que costa molt creure en qualsevol cosa. I contra l’ànsia que em va dur a llicenciar-me en filosofia, fer el màster i ara el doctorat, he de reconèixer que és irrellevant si aprofundeixes molt o poc en el sentit de la vida i de la mort. Costa igual. He llegit les obres de grans autors que defensen amb tota la força dels seus esperits que els principis que guien la bona vida, i la vida bona, són uns. I immediatament després, o potser mil·lenis després, altres autors, amb la mateixa força i convicció, n’han defensat un altres.
Per no parlar dels autors que defensen que res no té cap sentit, o que el món és un simulacre, o que tot són relacions de la matèria, o fluxos econòmics, o qüestions de dominació, o projeccions del desig sexual, o de l’instint de perpetuació de l’espècie. Hi ha qui parla d’un origen i fonament de tot el que fem, que ha de marcar el ritme del dia a dia, i hi ha qui parla d’un destí que ens tiba i ens convida a ser d’una manera determinada. Hi ha qui nega tot això, i afirma que l’única veritat és el procés, i que en el procés trobem els límits i les possibilitats que ens defineixen. Hi ha qui assenyala que, atès que tenim aquesta facultat anomenada raó, és lògic pensar que som éssers racionals, i que és en el raonar correctament que trobarem els principis que ens faran diferenciar les bones actuacions de les males actuacions. Hi ha qui diu que això només es pot saber racionalment després d’haver actuat, mai abans, perquè el paper que juguen les emocions davant dels dilemes ètics és massa poderós, i la raó en realitat juga un paper molt petit.
Hi ha qui ha defensat que la qüestió rau en el coneixement, no tant en la raó. La ignorància és la causa de les males conductes, i és en conèixer la veritat que ens tornem virtuosos. Hi ha qui diu que això és cinisme. Els éssers humans més formats són també els més rics, i és en la possibilitat de sobreviure amb comoditat on l’home (i la dona) troba la possibilitat per al bé. La majoria de mals, així, són conseqüència d’un entorn social empobrit, i de la necessitat econòmica, que ens fa oblidar-nos de tota consideració moral.
O tot el contrari: és a partir del tenir, de tenir moltes coses i molts diners, que hom (i don) s’oblida de la seva interioritat. Com més es té, diuen, més es desitja, i resulta més fàcil caure en el parany del desig i ser-ne esclau, i voler més, i deshumanitzar-se, i trepitjar els demés. Hi ha qui encara va més enllà, i diu que el problema del mal rau precisament en el cos, que perverteix la puresa de l’ànima. I qui creu que només som cos, molècules, i que el plaer o la utilitat o la força són els únics valors defensables honestament. O que només les lleis tenen valor. I hi ha qui creu en Déu, el troba bo, i segueix el seu exemple. I després hi ha el Conseller Cleries, de Benestar i Família, que creu que el país té uns valors líquids i que cal un pla per promoure els valors sòlids. Ja es veu que el problema és de promoció.