Pluralisme és competència

27 de desembre de 2014 1

Diumenge vaig anar a la vetlla pels dos policies assassinats a Nova York. Si heu anat seguint les notícies sabreu que fa mesos que el debat sobre si la policia americana és racista ha anat ocupant el centre de l’escena.  Tot ve de les morts de ciutadans negres a mans de policies blancs, policies que després no són imputats.

L’altre dia un delinqüent habitual va anunciar a Instagram que volia venjar-se i va matar dos policies de Nova York. Diumenge al vespre, a la cantonada on els va disparar, es va organitzar una vetlla.

La gent hi deixava unes flors o una espelma o un cartell, i pregava o cantava. Hi havia molts periodistes, moltes càmeres i aquesta mena de reporters que si són blancs llueixen un tipus de bronzo permanent i irreal, i si són negres o hispans són la versió més clara de les seves ètnies.

Hi havia també els líders de les comunitats del barri, sobretot polítics i religiosos. En un determinat moment, un pastor cristià –de no sé quina branca del cristianisme– va avisar que en pocs minuts farien una pregària. Es va fer un petit cercle i va començar anomenant els noms i qualificatius de déu des de diverses perspectives cristianes, musulmanes i jueves. Hi havia un altre capellà, dos imams i un rabi.

Cadascú va dir la seva, cadascú va invocar el seu déu i tots van fer una referència al déu dels altres. No hi havia molta gent al seu voltant, però totes les càmeres els enfocaven. Semblaven un cercle de llum enmig del carrer. Tots coneixien la manera exacta d’anomenar el sagrat i, en general, d’incloure el vocabulari dels seus competidors. Es notava que estaven entrenats, també a fer veure que tot plegat no era una posada en escena per a les càmeres.

Tornant a casa, rumiava que la pregària era plural i inclusiva perquè feia esment explícit dels noms sagrats de l’altre, i en la llengua de l’altre, però també perque ningú no pretenia trobar un discurs o un nom que valgués per a tothom. Hi havia una clara afirmació de la diferència, i justament aquesta diferència explícita i profunda els permetia ser allà junts, pregant, davant les càmeres. Alhora, es comprometien públicament a treballar plegats per bondats generals: la pau, el progrés. I també amb els policies, que –coincidien– es juguen la vida per acabar amb la violència. Eren, esclar, els mateixos líders que en denunciaven el racisme uns dies abans.

La lliçó a importar és que no ens cal un discurs que englobi tothom. Aquest ha estat i és l’error de l’Estat, tant en el discurs del Rei com el de Rajoy ahir, i la temptació més perillosa de l’independentisme: la uniformitat. Ens cal el compromís explícit i polític –no pas moral, ni cultural, ni folklòric– per part dels líders polítics –no pas civils, ni intel·lectuals–, de construïr un espai polític on tothom pot jugar-se-la per la seva diferència, on els noms sagrats seran dits en veu alta, i on la marginació i el paternalisme seran substituïts per una lluita de poder a la llum de les càmeres.

Etiquetes

Darrers articles

L’espanyolització i els espanyolitzadors

TV3 hauria de ser la televisió en català. De l’espectador només se n’hauria de pressuposar que entén o vol entendre el català. No s’hauria de fer cap altra presumpció. Sigui d’algun territori de parla catalana, sigui un català que viu a fora i educa els seus fills en català i en la llengua del seu […]

Més enllà d’aquestes eleccions

Una manera d’entendre tot el que ha passat els darrers cinc anys, potser l’única manera que fa que tot sembli tenir una mica més de sentit, és acceptar que qui realment va enviar els polítics catalans a la presó i a l’exili vam ser nosaltres, el poble, quan vam desbordar el pessebre que tenien preparat […]

La confessió

[Capítol inèdit del llibre La Supèrbia (Fragmenta 2020)] Quan vaig publicar La Supèrbia vaig haver de retallar-ne uns quants capítols per raons d’espai. Aquest el vaig treure perquè era massa llarg i no volia retallar-lo. Segurament el refaré epr algun altre projecte, però aquí es en deixo la versió crua sense retocar que vaig treure […]

  • Cerca