(article publicat a La Vanguardia del dia 30 de novembre del 2010)
Al filòsof nord-americà Charles Peirce (1839-1914) també li va costar que li fessin cas. Es va fer famós, un cop mort i enterrat, per la seva semiòtica; pero el fill predilecte del seu pensament va ser el pragmatisme. El pragmatisme nega els arguments de la intuïció, la convicció i la creença. Defensa, en canvi, que només coneixem a través dels efectes que les coses tenen sobre el món, i un cop podem elucubrar quines altres conseqüències podríen tenir aquests efectes, hem arribat al límit del nostre coneixement. Adquirir-lo és una empresa col·lectiva: les mirades dels demés questionen les pròpies troballes, i ens duen a la correcció i a la formulació de noves hipòtesis. La realitat i els coneixement són dinàmics, només les nostres obcecacions són estàtiques.
El pragmatisme, a Catalunya, sempre ha estat sinònim de bona política. Fins el 2003, vam viure el “pragmatisme pujolista”, basat en mantenir les formes a canvi d’anar reconstruïnt en la rereguarda un país devastat. Les conseqüències inclouen una generació d’individus sobrealimentats, educats en democràcia, en català, i vestits amb la més perillosa de les ficcions: si vull alguna cosa, he de poder aconseguir-la. El pujolisme no era una mentida, com no ho són les velles hipòtesis, però ens ha dut a dos col·lapses: habitem els límits de l’Espanya legal i moral; i una generació sencera ja viu fora d’Espanya en termes psicològics. També hem estat testimonis del pragmatisme tripartit, basat en el govern amic, el fantasma federal i el donar a la gent una mica de dialèctica materialista. En altres paraules, vam passar de la psicologia a la psiquiatria, del símbol a la pastilla. Els seus efectes es poden contemplar en els bons del conseller Castells, i en 600 pàgines de sentència del TC sostingudes sobre una única idea. Si alguna cosa és a la llei, és. Peirce es fotria a riure. Fixar-se en el signe i no en el que el signe representa és mer dogmatisme, i nega la realitat que ordena.
El diumenge passat va guanyar l’Artur Mas a bord d’un nou pragmatisme. Es diu que CiU ha guanyat quan ha recuperat les formes esotèriques de l’ambigüitat. Ell mateix en diu “síntesi de sensibilitats”. Peirce començaria a aplaudir. Amb tot, estaria bé no confondre l’ambigüitat amb el buit. La nova ambigüitat té els seus mínims en Pujol, i en el fracàs del tripartit. Si Pujol va morir d’èxit, el tripartit acaba de morir de pura confusió. Posant per davant la “cohesió social” a la “cohesió nacional”, van confondre una divisió mental, ideològica, amb la realitat, mentre el país s’enfonsava. Van tornar-se estàtics, i la realitat els va desmentir amb el seu dinamisme.
L’Artur Mas té l’oportunitat de ser un autèntic pragmàtic, com ho han estat els electors. Les conseqüències són les que són, i poc més podem afirmar del món. Espanya s’ha enfonsat en aquesta darrera tempesta per la ineficàcia de les seves institucions, tan estàtiques, tan dogmàtiques, tan corruptes, tan poc pragmàtiques. El sobiranisme i la independència són, en realitat, pur regeneracionisme. Aquest és el lideratge pendent de Catalunya a Espanya. El veritable pragmatisme ha d’arribar encara, o la realitat ens tornarà a passar per sobre. Per si de cas, estic segur que l’Alfons López Tena no es cansarà de fer-ho explícit cada cop que en tingui l’oportunitat. Charles Peirce també ho aplaudiria.