Les prioritats de molts dels mileuristes que es manifesten pel preu de l’habitatge han canviat respecte de les dels seus pares. Hi ha moltes altres coses que per a un jove passen per davant de guanyar prou diners per pagar una casa o de destinar gran part del sou a pagar els terminis d’una hipoteca. Després hi ha el lament d’alguns pares que diuen que, per primera vegada en moltes generacions, els seus fills no viuran millor que ells, que no prosperaran. És fals: la idea de prosperitat, el que avui s’entén per una vida plena i digna, no és el mateix que fa vint o cent anys. Ja tenim aigua corrent, ja tenim sanitat pública i escola gratuïta, atur, drets laborals, vacances pagades, vols a baix cost. Ja tenim accés a la informació i dret a vot, ja tenim moltes coses que els nostres pares no tenien. Passa molt per davant d’una casa gran i amb finestrals tenir una feina estimulant, vocacional, encara que sigui cobrant menys (al capdavall, falten lampistes, que cobren molt), tenir un horari que permeti temps lliure, tenir accés a qualsevol andròmina tecnològica nova, prendre mil copes el cap de setmana, Internet, televisió per cable, canviar de vestuari cada any, comprar llibres i discos, anar al teatre, a concerts; estudiar un màster o una segona carrera humanística. La prosperitat per a molts joves, es manifestin o no, passa per cobrar menys de mil euros, treballar menys que els seus pares i viure a prop de qualsevol de les formes de la cultura i del plaer. És el fruit del vostre esforç, és el que ens heu ensenyat. Si visquéssim com vivien els nostres pares i avis, segur que podríem pagar una casa. Qui no la té és perquè no vol, no és la seva prioritat.
Publicat al diari AVUI, pàgina 24. Dijous, 9 d’agost del 2007