Migdia a la Barceloneta. La platja és plena, però no tant. L’obsessió per la bellesa no només afecta els anuncis i les clíniques d’estètica, també afecta el producte final. Qui és guapo ho és, però qui més qui menys es cuida, i els esforços que tots plegats fan amb l’alimentació i el gimnàs i les cremes i etc. fan pujar la mitjana. Els cossos torrant-se hi ajuden, encara que hi hagi a qui els parracs no li quedin bé. La sorra de la platja sembla una gran catifa d’estafilococs, bruta i cendrosa, que estic segur que si t’hi quedes prou estona és capaç de digerir-te. L’aigua, a banda de les meduses, bressola partícules de brossa, líquids de gran densitat i elements flotants de tota mena. El mercat de venedors ambulants de coca, fanta, beer està sobresaturat, i de tan sovint que en passa un, pots tenir la sensació que has entrat en un bucle. Sort que a banda dels pakistanesos que venen llaunes, hi ha nord-europeus que ofereixen còctels, maduixes amb cava i altres delicadeses; els sud-americans que exposen pareos, pantalons tailandesos i culots, i les asiàtiques que et rebreguen l’esquena per uns euros. Queden velles glòries del passat que transporten coco sense gaire èxit i crec haver vist bossetes d’ametlles garrapinyades. Semblen les escales del temple, però no hi ha venedors d’animals per al sacrifici. Algunes pells que demanarien una intervenció quirúrgica, les infeccions als ulls que proliferen entre els que hi jauen i i l’estesa de cossos nus que s’hi amunteguen fa pensar que els sacrificats som nosaltres. Devots soferts del déu Sol, ambaixadors de la bellesa última. Ara: hi ha l’alegria, el misticisme de tota litúrgia.
Publicat al diari AVUI, pàgina 26. Diumenge, 12 d’agost del 2007