Protego ergo obligo

27 d'abril de 2013 0

(publicat a La Vanguardia del dissabte 27 d’Abril del 2013)

Només els estats que saben refrenar-se davant dels acadèmics generen països on val la pena viure-hi. Quan un estat fa ús del poder institucional per silenciar les opinions d’un acadèmic atempta contra tota la humanitat, i es carrega la possibilitat de progressar.

Aquestes dues idees anti-cíniques poden semblar revolucionàries a casa nostra. El ministeri de cultura acaba de represaliar la professora Clara Ponsatí per tenir opinions polítiques dissidents i li ha retirat la plaça que subvenciona a la Universitat de Georgetown. A Georgetown estan escandalitzats. És un bon moment per recodar que tothom qui ha passat prou temps a la universitat, i ha aconseguit trobar més interessants les classes que l’herba, sap que a la nostra acadèmia impera el feudalisme. Des del catedràtic fins al miserable doctorant (que passa les tardes col·locant notes a peu de plana a les publicacions del seu senyor), tot el sistema està impregnat de servilisme.

Com amb tot, hi ha excepcions, però és vox populi que ser un heterodox és la manera més fàcil de fracassar. De vegades no cal ni això: una producció intel·lectual que amenaci l’hegemonia d’algun grup de poder o posi en qüestió la promoció d’algun mediocre acostuma a ser el camí més curt cap a la marginació. He vist professors fent-se els bojos per justificar la solitud, i he vist esplèndids acadèmics fugint a l’estranger o a una empresa. Tots els altres, amb més o menys dignitat, es veuen forçats a fer política. Protego ergo obligo és el cogito ergo sum de la nostra vida intel·lectual.

La universitat no és cap excepció, però. Seria estrany que s’hi promocionés la llibertat quan a la resta d’àmbits el silenci és la norma. Com que no hi ha la mínima llibertat d’anar a munt, com que millorar no depèn de les pròpies forces, sinó dels contactes i de la capacitat d’amagar les conviccions, tota la voluntat de poder s’exerceix cap avall, cap els que tens a sota. Autoritat i domini són sinònims. L’única llibertat disponible sembla ser parlar en nom del poder. No sóc tan ingenu de creure que en els països civilitzats els estats es refrenin del tot, però hi ha diferències.

Si la propaganda que sosté la maquinària política apel·la a la llibertat, és molt més difícil ofegar una veu: fins i tot els enemics et defensaran. Som davant d’una qüestió de fe. Has de creure de veritat que com més ample sigui l’horitzó de les coses que es poden dir, millor seran per a tots les coses que s’acabin dient. I un pas més: com més diferent sigui la teva forma de dissidència, més sòlides seran les normes que ens regeixen. Això ho creus o no ho creus, i poca cosa més s’hi pot fer. Aquesta fe, com totes, és criticable, i també com totes, s’excedeix en els seus optimismes. Però per poder-la superar, primer cal poder-la exercir. Les dues idees revolucionàries que obren aquest article van ser publicades fa 229 anys per un heterodox de nom Immanuel Kant. No és la pressa que em preocupa, és la pausa.

Darrers articles

L’espanyolització i els espanyolitzadors

TV3 hauria de ser la televisió en català. De l’espectador només se n’hauria de pressuposar que entén o vol entendre el català. No s’hauria de fer cap altra presumpció. Sigui d’algun territori de parla catalana, sigui un català que viu a fora i educa els seus fills en català i en la llengua del seu […]

Més enllà d’aquestes eleccions

Una manera d’entendre tot el que ha passat els darrers cinc anys, potser l’única manera que fa que tot sembli tenir una mica més de sentit, és acceptar que qui realment va enviar els polítics catalans a la presó i a l’exili vam ser nosaltres, el poble, quan vam desbordar el pessebre que tenien preparat […]

La confessió

[Capítol inèdit del llibre La Supèrbia (Fragmenta 2020)] Quan vaig publicar La Supèrbia vaig haver de retallar-ne uns quants capítols per raons d’espai. Aquest el vaig treure perquè era massa llarg i no volia retallar-lo. Segurament el refaré epr algun altre projecte, però aquí es en deixo la versió crua sense retocar que vaig treure […]

  • Cerca