Que puc jugar amb vosaltres?

24 d'octubre de 2015 0

Quan vivia a Harlem, baixava a Central Park, on sovint grups de mexicans o de joves eurosnobs organitzen partits informals. És com tornar a l’escola: t’hi acostes i demanes entrar al partit. Ser de Barcelona és tenir pedigrí i esperen de tu, com a mínim, visió de joc i passades precises. La pressió de representar. Són partits plens de la joia de jugar, sense propòsit aparent, però dopats de competitivitat. La joia són les passades impossibles, l’intent de rabona, la sotana inesperada. La competitivitat són els crits quan falles un gol cantat, l’esforç infinitessimal per arribar a la pilota amb una velocitat punta que no l’aconsegueixes ni quan veus que perds el metro.

A Williamsburg, anava al McCarren Park. Els dissabtes, el camp de futbol americà es convertia en tres camps de futbol europeu, en transversal. Iberoamericans contra hipsters, tothom tan dolent que, en la incerta glòria d’un matí d’abril, jo que mai vaig ser ningú a l’hora del pati, em vaig guanyar un: “man, you’re Cristiano Ronaldo.” El paio no va entendre per què m’ofenia. Ara, a Queens, m’acosto al parc que hi ha al costat del cementiri, amb porteries i gespa artificial, a mirar les lligues infantils. Els divendres al vespre, grups d’adolescents munten partits improvisats. Només hi vaig jugar una vegada: són boníssims, rapidíssims i seriosíssims. Vaig tornar a casa humiliat, esgotat i amb mal al turmell.

Té el do celestial

Rowan Ricardo Philips no és un poeta qualsevol. És un home enganxat a una pilota de cuir –o del que sigui que les fan ara–.  I té el do celestial: és un gran poeta, una de les estrelles del panorama poètic novaiorquès post 11 de Setembre. Els seus The Ground (2012), Heaven (2015) són una meravella: “Els gratacels aguantaven el sol com dos forçuts de fira,/ i el deixaven caure llavors com si res.” Amb el poeta Melcion Mateu i el compositor Alexis Cuadrado han creat Poetica, una barreja entre poesia -en català i anglès (Philips i Mateu es tradueixen recíprocament), declamació i jazz que sona brutalment millor que la frase que acabo d’escriure per explicar-ho. Estan a punt de treure’n el disc.

Però el Rowan juga a futbol i ha passat anys anant amunt i avall de la ciutat –metro, bus, taxi– per trobar els millors partits. Va descriure-ho en una peça sobre Ibrahimovic, en la que lamenta que des que s’ha mudat a un barri burgès i ha format família, ja no pot vagarejar per la ciutat a la recerca dels partits desendreçats que es juguen per tot. Al davant de casa, hi té un camp on els pares contracten entrenadors per professionalitzar els fills i els partits són endreçats. Troba a faltar el caos dins de l’ordre, com trobà a faltar Ibrahimovic al darrer mundial. El futbol, lentament, va passant de la joia del carrer a l’ambició de l’esport.

Caos i Cosmos

És Rowan Ricardo Philips (com m’agrada dir el nom en veu alta: el ritme, lent al començament, es fa eixut en el segon nom, i fa gol en el cognom), qui em va explicar la següent història, rumor que corre de boca en boca entre els aficionats locals:

“Era un d’aquells partits de la lliga infantil al Central Park. Aquests partits són bàsicament excuses per fer córrer els fills mentre els pares s’ho miren des de la barrera. L’àrbitre no es va presentar, aquell dia. Un paio que passava va dir que era àrbitre i els pares van dir que endavant, que arbitrés. Durant el partit, l’àrbitre aturava el joc ocasionalment i parlava amb els nens per corregir-los i fer-los jugar millor. Els pares, de mica en mica, es van anar emprenyant fins que al final li van dir que fotés el camp. Quin era el nom de l’àrbitre? Pep Guardiola i Sala.”

Fa temps que corre aquest rumor i no he pogut contrastar-lo (el presumpte àrbitre no ha respost encara). Potser millor així.  El rumor expressa la delicada frontera que encara avui hi ha a Nova York entre el desordre del futbol joiós i l’ordre de l’esport professional. Tan desendreçat és que Guardiola s’avenís a posar ordre un dia qualsevol al Central Park, com que de camp en camp corri la brama que en qualsevol moment l’Olimp es descorda, baixa a tocar la gespa humida de la joia i ensenya un nen a entendre l’ordre del món.

Etiquetes

Darrers articles

Per què Puigdemont no serveix per al futur de Catalunya

Puigdemont no serveix pel futur de Catalunya, almenys si el futur que volem no passa per la pacificació i la tornada enrere. La proposta de Puigdemont significa l’acceptació d’una falsa normalitat política que deixa en un calaix l’autodeterminació, convertint-la en una promesa etèria, i camina cap a un Govern autonòmic sense eines per defensar els […]

Propaganda colonial

Aquest anunci és tòxic: “La Generalitat governa bé.” Ve a dir que no hi ha cap problema. Que es pot viure sota aquest règim. Que és millor abandonar tot intent d’assenyalar el conflicte i carències de fons i encarar-los. Vol convèncer-nos que la mort és dolça. Mireu-lo: https://x.com/govern/status/1765721034731253906?s=20 La situació de Catalunya es que està […]

L’espanyolització i els espanyolitzadors

TV3 hauria de ser la televisió en català. De l’espectador només se n’hauria de pressuposar que entén o vol entendre el català. No s’hauria de fer cap altra presumpció. Sigui d’algun territori de parla catalana, sigui un català que viu a fora i educa els seus fills en català i en la llengua del seu […]

  • Cerca