Quan l’AVE arribi, molta gent se sentirà descansada, Sants tindrà menys terrabastalls i les Rodalies s’espatllaran una mica menys, a més, ja podrem dir, dècades després del seu desplegament per Europa i quinze anys després del tren de la bruixa Madrid-Sevilla, que tenim un AVE a Barcelona. El que ja trigarà uns cinc o sis anys més és la connexió amb París, si és que mai arriba. I és aquesta la que ens interessa, i és aquesta la primera que s’hauria d’haver fet. Quan de nens ens explicaven que Catalunya havia trobat la seva riquesa i la seva singularitat en ser una terra de pas i un port amb incomptables connexions i una porta cap a Europa i la darrera frontera contra el sud i etc., ens pensàvem que aquestes condicions geogràfiques eren si fa no fa inamovibles. I no. El mapa actual el dibuixen les infraestructures. I les vies d’accés i d’expansió i de sosteniment de la nostra activitat estan ben clares: el que funciona millor de l’aeroport és el pont aeri, i ben encantats que estan els que el dirigeixen; tindrem un tren d’alta velocitat per anar a Madrid i només a Madrid; tenim uns elevats peatges que encareixen els nostres desplaçaments i tenim un port que va bé, per sort, però que veu com Espanya aposta per València, a canvi de la lleialtat espanyolista. L’única sortida ràpida, eficaç i econòmica que l’Estat espanyol ens ha deixat és la que du a Madrid i de Madrid al món. Ni vols internacionals com déu mana, ni trens cap a Europa, ni carreteres a l’altura, ni prou electricitat per mantenir el flux actual, ni les mínimes condicions per a la competitivitat. I mentrestant, el dèficit. Quan l’AVE arribi, ja s’haurà enllestit l’embut: camí de Madrid l’única riquesa.
Publicat al diari AVUI, pàgina 30. Diumenge, 26 d’agost del 2007