Quan arribi l’Ave

26 d'agost de 2007 1

Quan l’AVE arribi, molta gent se sentirà descansada, Sants tindrà menys terrabastalls i les Rodalies s’espatllaran una mica menys, a més, ja podrem dir, dècades després del seu desplegament per Europa i quinze anys després del tren de la bruixa Madrid-Sevilla, que tenim un AVE a Barcelona. El que ja trigarà uns cinc o sis anys més és la connexió amb París, si és que mai arriba. I és aquesta la que ens interessa, i és aquesta la primera que s’hauria d’haver fet. Quan de nens ens explicaven que Catalunya havia trobat la seva riquesa i la seva singularitat en ser una terra de pas i un port amb incomptables connexions i una porta cap a Europa i la darrera frontera contra el sud i etc., ens pensàvem que aquestes condicions geogràfiques eren si fa no fa inamovibles. I no. El mapa actual el dibuixen les infraestructures. I les vies d’accés i d’expansió i de sosteniment de la nostra activitat estan ben clares: el que funciona millor de l’aeroport és el pont aeri, i ben encantats que estan els que el dirigeixen; tindrem un tren d’alta velocitat per anar a Madrid i només a Madrid; tenim uns elevats peatges que encareixen els nostres desplaçaments i tenim un port que va bé, per sort, però que veu com Espanya aposta per València, a canvi de la lleialtat espanyolista. L’única sortida ràpida, eficaç i econòmica que l’Estat espanyol ens ha deixat és la que du a Madrid i de Madrid al món. Ni vols internacionals com déu mana, ni trens cap a Europa, ni carreteres a l’altura, ni prou electricitat per mantenir el flux actual, ni les mínimes condicions per a la competitivitat. I mentrestant, el dèficit. Quan l’AVE arribi, ja s’haurà enllestit l’embut: camí de Madrid l’única riquesa.

Publicat al diari AVUI, pàgina 30. Diumenge, 26 d’agost del 2007

Etiquetes

Darrers articles

Més enllà d’aquestes eleccions

Una manera d’entendre tot el que ha passat els darrers cinc anys, potser l’única manera que fa que tot sembli tenir una mica més de sentit, és acceptar que qui realment va enviar els polítics catalans a la presó i a l’exili vam ser nosaltres, el poble, quan vam desbordar el pessebre que tenien preparat […]

La confessió

[Capítol inèdit del llibre La Supèrbia (Fragmenta 2020)] Quan vaig publicar La Supèrbia vaig haver de retallar-ne uns quants capítols per raons d’espai. Aquest el vaig treure perquè era massa llarg i no volia retallar-lo. Segurament el refaré epr algun altre projecte, però aquí es en deixo la versió crua sense retocar que vaig treure […]

Per què sempre estem parlant de llibertat

Escric aquest article com a resposta llarga a un seguit de gent amb qui en les últimes hores he intercanviat opinions per tuiter. Una de les més representatives, tot i que han estat desenes, podria ser la del Tatxo Benet, que ha dit:  «la discusió no és en aquests moments sobre llibertats. El que cal […]

  • Cerca