La Vanguardia 17 juliol 2015
Durant l’adolescència vaig patir homofòbia a l’escola. No sóc gai, però durant uns anys va córrer la brama que sí que ho era. Les raons se m’escapen, però em nego a buscar-les en el meu caràcter o en la idiotesa de dir que tots tenim un costat femení. Imagino que algú va necessitar afirmar-se a través meu.
Companys de tota la vida van girar-me l’esquena i calia cert coratge per fer-se amic meu en aquell context. No passava gaire. Les noies són les que van reaccionar millor, cosa que alimentava la llegenda. Era habitual rebre abusos verbals relacionats amb l’activitat eròtica del meu anus, protagonitzar escenes desagradables als vestidors o assignar-me nòvios entre els companys de curs més marginats o més afeminats.
El pitjor és la tortura interior. T’estàs construint la identitat i explorant el sentit del teu desig i, de sobte, el teu entorn quotidià, la gent que et coneix des que ets petit, construeix una identitat per tu i imposa un sentit al teu desig. El mínim que et pot passar és que et costi reconèixer-te en el mirall. També hi ha el sentiment de culpa: per què t’hauria de molestar ser gai? És que tens alguna cosa contra els gais? Costa molt, als 14 anys, separar els efectes de veure’s sotmès a un estigma i la lucidesa d’entendre que l’estigma no és res dolent i en realitat és només un prejudici.
Però hi ha l’aïllament. El trencament dels espais d’intimitat. L’exclusió de tota amistat fructífera. És l’infern de la diferència. Ni tan sols ho dius a casa: com podries tenir una conversa serena enmig d’aquest caos mental? Tot el que dius i tot el que fas s’interpreta en virtut de l’estigma. A poc a poc, hi acabes parant més atenció tu que no pas els altres i vius en constant paranoia. Desconfies del teu cos, dels teus gestos, de la teva veu. Fins i tot les emocions et són sospitoses.
Fins que un dia et dius: sospitoses de què? I comences a buscar-te la vida fora, a explorar espais interiors i exteriors propis. Fas la muda, inaugures un jo deslligat d’allò que se t’imposa. No ets cap víctima i tu decideixes qui ets. Coneixes gent nova, esdevens més lliure i també més dur. Aprens a detectar les marginacions i també les febleses dels abusadors. Aprens a recrear-te en la diferència i a gaudir de l’aïllament. Aprens a buscar la intimitat des de la intimitat mateixa i no des del codi.
Mai no oblides la mirada d’odi del bully, l’amic que t’insulta en públic per por de caure en el mateix sac, el menyspreu de la massa. Tampoc no oblides els altres: els que se’t van acostar justament perquè eres el punt de fuga del prejudici. Amb els anys, les coses es normalitzen i tothom troba el seu espai. I de fet, agraeixo haver-ho viscut perquè em va fer entendre que la sensibilitat es construeix contra l’abús. Però jo era fort d’entrada i me’n vaig endur la millor part. Al capdavall, vaig viure la forma més lleu d’homofòbia i vaig sortir a viure. Molts joves gais ho passen molt pitjor.
Ja sé que ara no ho sembla, però no estàs sol.