Dóna gust de veure el president del govern espanyol passejar-se pel regne repartint indemnitzacions. Ho vam tastar al Carmel i ho tornarem a tastar quan vingui a comprovar quin és l’estat d’ànim de la colònia dels generadors d’electricitat. Així es ven Espanya. Així la comprem. Entre aquests dos moments gloriosos del president de la metròpoli, l’hem vist a les Canàries prenent notes i prometent diners, el vam veure a les corts prometent-ne per als pares amb ànims de reproduir-se (aquest Nadal serà el de les teles de lcd de 2.500 euros) i una llarga llista tota la legislatura. No dic que els incendiats de Tenerife no necessitin ajuda, però tota responsabilitat sembla resumir-se en una indemnització. No és cap cosa nova. Només cal recordar les principals propostes dels partits catalans a les darreres eleccions nacionals per comprovar que els nostres ideòlegs només competeixen per la quantitat de les donacions i el sector de vots que persegueixen. També les eleccions municipals van dur-nos reis mags i caramels. Els dèspotes adormen els súbdits amb xavalla. Com si en sobrés. La culpa és nostra. Podríem començar a exigir que deixin de guanyar vots a través del número de compte, llastant el nostre esforç diari per engreixar el seu populisme. Però ningú no guanyarà unes eleccions tancant l’aixeta, caldrà esperar que s’assequi l’economia. Ni a Espanya ni a Catalunya hi ha un sol partit mínimament liberal que entengui que no és la subvenció el que fa prosperar la gent. Pel camí els veritables desprotegits es moren de fàstic. Ningú no ens va avisar que els diners públics eren per repartir indiscriminadament, comprar voluntats i satisfer l’ànim consumista de la classe mitjana.
Publicat al diari AVUI, pàgina 22. Dijous, 2 d’agost del 2007