Què se n’ha fet, de la Therese?

16 de gener de 2008 0

article de Benzina

M’havien explicat que Mauriac va tenir un èxit a Catalunya nascut de l’empatia. Mauriac, catòlic, premi Nobel de Literatura de l’any 1952 i avui ja demodé, descatalogat i desconegut. François Mauriac, que va donar suport a l’alçament de Franco; i que després va ser capdavanter entre els cristians catòlics que s’hi oposaren. Mauriac, a qui l’església va menysprear quan va publicar Therese Desqueroux, i a qui després va reivindicar, amb el Nobel a la mà. Avui és més senzill trobar les obres complertes de Mauriac a les llibreries de vell del carrer Aribau de Barcelona, que comprar-ne un llibre concret a qualsevol botiga multicultural. Biblioteques comprades a pes, a vídues de l’eixample i a la petita burgesia de comarques, acostumada a la misèria de la posguerra. Per què un èxit sortit de l’empatia? Aquesta afirmació em marejava i vaig fer-me amb el text. La primera alegria va ser saber que la traducció catalana era d’en Joan Sales (l’autor de la imprescindible novel·la Incerta Glòria; la novel·la que amb més precisió m’ha ensenyat el país que hi havia -i que no hi havia- darrere dels meus pares i dels meus avis).

No explicaré la novel·la de Mauriac, aquesta no és una columna de crítica literària; però sí que imagino la Therese tornant al seu casalot de províncies, prop de Bordeus, dalt d’un tren que estossega i avança com si tingués reuma. Veig la conversa interior, la invenció del seu caràcter, a mig camí entre la puresa individual i el convencionalisme familiar, burgès i miserable a l’hora. Veig en la Therese el que Mauriac no descriu, el seu vestit mat, de província, les faldilles castes i les mans quietes. Potser una mitja meleneta de nena bona enquadrant les arestes dels seus pòmuls, les conques abissals i els llavis prims que no prometen res en va.

Penso que l’empatia que diuen que els catalans van sentir per aquesta novel·la es deu a l’ambient nostàlgic de la burgesia vinguda a menys. Al catolicisme desgastat, i al l’ateïsme pueril de Therese. A la distància que hi ha entre l’occità que parlen amb els pagesos i el francès acadèmic que s’etziben entre ells. A la convenció, la formalitat, la hipocresia i el cinisme que gasten quan han de pensar en el destí, en Déu o en l’amor. Al fracàs matrimonial d’una dona a mig desgel del segle XX, davant d’un home primari, educat en la contenció del plor i de la malícia, un simple, que la té per fingir tendresa entre la brutalitat, per abocar-hi la seva hipocondria i per omplir-la de fel, i engendrar-la. El bosc, la terra fèrtil, el fangar humit. Una moral d’aiguamolls. Aquesta Catalunya que encara es veu, com he dit, en les faldilles negres del dol sostingut de les vídues de l’eixample. I en l’alegria d’una llengua que ja només se sent de tant en tant i entre renecs benèvols, d’avi sord. Sovint oblidem que el nostre país se sosté sobre aquesta argila.

Però el que de debó em va deixar neguitós, el que m’ha dut a escriure aquest article, és la nota final d’en Joan Sales. Nota del traductor. Tres pàgines delicadíssimes com el fil d’una catana. A l’altura de la nota final autobiogràfica que Gabriel Ferrater fa en el seu poemari Da nuces pueris. Potser el de Joan Sales és més pertinent per a qui estima la llengua, i el de Ferrater és per a fer que algú estimi la llengua, però les tres paginetes que acullen els arguments per justificar la traducció que ha fet de la Therese, són un manifest implícit d’amor a la llengua. Perdonin que em posi així, tan sentimental, però em va torbar gairebé més que la novel·la (que deu part del seu nervi a la traducció vibrant) veure la consciència amb la que Joan Sales busca l’equilibri entre la llengua viva i la gramàtica; és a dir, la llengua morta. La justificació d’una o al final de les paraules viudo o calbo, o el laconisme de la frase: “Escrivim autòmata”. La llista exacte dels castellanismes imprescindibles, i la inusitada conservació d’alguna expressió en desús, perquè la més comú és ja netament i sintàctica, castellana. Per un moment, el lector sent la remor (potser caldria dir els estertors) d’una llengua assetjada pel castellà. I en els objectes que descobreixen les paraules castellanes s’hi veu la seva debilitat. I en la sintaxi adúltera, la metàstasi. Són les notícies d’una batalla en un camp de lexemes i morfemes. Joan Sales, general dels exèrcits del mot. I la meva llengua d’avui, empobrida, de posguerra.

Etiquetes

Darrers articles

Què ha passat amb la CUP?

Vaig votar la CUP el desembre del 2017, després del Primer d’Octubre. Pensava que podien ser una força per controlar les pulsions destructives dels dos grans partits, que havien fet tot el possible per malbaratar la millor oportunitat que ha tingut Catalunya per treure’s el control d’Espanya del damunt i construir un món propi. Però […]

Per què Puigdemont no serveix per al futur de Catalunya

Puigdemont no serveix pel futur de Catalunya, almenys si el futur que volem no passa per la pacificació i la tornada enrere. La proposta de Puigdemont significa l’acceptació d’una falsa normalitat política que deixa en un calaix l’autodeterminació, convertint-la en una promesa etèria, i camina cap a un Govern autonòmic sense eines per defensar els […]

Propaganda colonial

Aquest anunci és tòxic: “La Generalitat governa bé.” Ve a dir que no hi ha cap problema. Que es pot viure sota aquest règim. Que és millor abandonar tot intent d’assenyalar el conflicte i carències de fons i encarar-los. Vol convèncer-nos que la mort és dolça. Mireu-lo: https://x.com/govern/status/1765721034731253906?s=20 La situació de Catalunya es que està […]

  • Cerca