|
El PSC i CiU estaven preparant les seves respectives respostes a la sentència del TC sobre l’estatut. Tenen objectius diferents per al país i conviccions oposades, però els dos persegueixen, com un mínim compartit, guanyar les eleccions i preservar una llei que els dóna més marge. I avui, a Catalunya, no guanyes unes eleccions nacionals si no ets capaç de a) mostrar-te ferm en la resposta a la tortura psicològica de l’Estat i b) oferir un pla de sortida raonable. El factor fermesa guanya adeptes, fins i tot en temps de crisi. L’onada de referèndums no sé si durà la independència, però segur que fa reflexionar els partits. Cap elector orfe, han de pensar. Però, alhora, l’impuls inicial que acabava amb les suspicàcies partidistes -un punt infantils, tot s’ha de dir- provenia de la sacrosanta societat civil: l’ànima política del país, que se suposa amagada dins del cos polític visible, a punt per rescatar-nos quan van mal dades. Tot apuntava cap a una afirmació de la dignitat: “som raonables, perquè el país és divers i ens estimem la pau i la tranquil·litat, però no som idiotes, i si cal deixar clar que és el que considerem racional, ho farem”. En fi: una temperatura nacional més elevada amb focs i fogueres espargides pertot. I una credibilitat nascuda de la indignació i del tots a una, encara que sigui una credibilitat de circumstàncies, accidental, dividida en famílies, farcida de motius divergents i habitada per totes les ganivetades del món. La batalla política es plantejava al termostat: qui encertés la temperatura adequada obtindria el control de la caldera. L’objectiu principal dels catalanistes polititzats era fer entendre la gent la gravetat de la situació; el significat de la retallada constitucional; el retorn al passat que duu implícit el mecanisme de contenció. Psicològicament el país ja havia assumit anar una mica més enllà, una mica, en llur autonomia. Una retallada de l’Estatut només és dolorosa si els que la saben entendre i s’hi interessen fan saber als demés que se’ns força a rebobinar per ser legals. A ningú no li agrada pensar amb els límits d’abans quan ja han estat traspassats. La crisi ha impactat, però, no només en les butxaques, també en la malfiança. Amb la panxa plena és més fàcil confiar, amb por els enemics es multipliquen. El cas Millet ha canalitzat aquesta por cap al sagrari de la societat civil: “lladres, subvencionats, aprofitats, paràsits”. Qui està disposat a deixar-se guiar per canonges de nom il·lustre quan semblen capellans d’abans de la reforma? Tota corrupció genera el seu luteranisme. El cas Pretòria ha impactat, en canvi, en el cos polític visible del país. Independentment de si és veritat o no, de si la causa està ben instruïda o no: qui es deixarà guiar per l’eco d’una imatge d’homes emmanillats? Només els que no se sorprenen, els que estan convençuts i polititzats d’entrada i els que no tenen cap interès en, ni intenció de, fer cas a cap instància de la justícia espanyola: l’enemic. I aquests, ens agradi o no, són pocs. El cas Pretòria pot suposar un forat en la línia de flotació de CiU, pel que signifiquen en Lluís Prenafeta i en Macià Alavedra, però ho és ja al PSC Baix Llobregat, l’estructura de poder que lidera José Montilla. Mas i Montilla podrien haver perdut el trumfo que els permetia de liderar alguna forma de reacció a l’Estatut que dugués el país a algun lloc més respirable. El present immediat els tancaria en una bombolla putrefacta a efectes d’imatge, i els impediria d’anar més enllà dels convençuts, dels incondicionals i dels que viuen de la cosa. En el cas de Montilla això implica rebaixar encara més el to. La principal preocupació de les faccions és ara que l’altre quedi pitjor, i guanyar les eleccions del 2010. Com a advocats de l’Estatut, per primera vegada en tot el procés als polítics catalanistes els interessa que la sentència trigui a sortir, per recuperar-se. Com a acusació de l’Estatut a les estructures de l’Estat els interessa per primera vegada que surti ara i es confongui amb tota la fumarada. L’única sortida és que Mas i Montilla siguin capaços d’allunyar-se del fet judicial, i guanyar-se la credibilitat fora del debat de la corrupció. Mas ho té més fàcil de moment atenent als fets, però el PSC fa l’impossible per pujar-lo al vaixell de la corrupció. La premsa -en plena crisi de tot- juga a fingir que s’escandalitza i s’acarnissa i es venja dels odis atàvics: és un joc de lleialtats corcades. I no oblidem que si alguna cosa deixa clara l’aute d’en Garzón és que necessita guanyar temps, i que té més coses a dir. Això serà la gota malaia. Qui liderarà la resposta a la sentència? Per no quedar, no ha quedat viu ni en Laporta. Les enquestes diuen que tot depèn de Mas: finezza en la Catalunya italiana. |