(publicat a política de La Vanguardia del dissabte 3 d’agost del 2013)
Com totes les paraules importants, l’adjectiu ‘raonable’ és un calaix de sastre on s’hi van afegint i traient significats quan convé. I com passa amb tots els instruments centrals d’una cultura, hi ha tantes discussions sobre què significa la paraula com n’hi ha sobre les coses que la paraula assenyala. Moltes vegades, discutir sobre què significa ‘raonable’ i discutir si una cosa és o no és raonable és tenir la mateixa conversa.
La paraula és important perquè assenyala què és acceptable. És una paraula frontera: dins del cercle allò que fas i dius té valor, fora del cercle no hi ha cap motiu per no marginar-te. El seu centre de gravetat és la raó: s’hi ha de conformar. Per això el diccionari equipara ‘raonable’ a ‘prudent’ i ‘convenient,’ que són formes de càlcul.
L’èxit de la paraula, però, es deu més aviat a la distància amb la raó que no pas a la proximitat. No és el mateix una idea racional, o una postura racional, o preu racional a una idea, una postura o un preu raonables. La separació de la racionalitat i de la raonabilitat és una de les grans apostes de la segona meitat del segle XX, sinó la més determinant. El significat de ‘raonable’ s’ha anat desplaçant fins a omplir un buit, una necessitat: un ús feble però acceptable de la raó. Introdueix un matís, el mateix que separa comprendre de justificar.
Aquest ús feble de la raó és la claudicació davant d’un fet incontestable en la teoria i en la pràctica: la nostra raó no dóna per a tant. La racionalitat té límits no només en relació a les coses de les que es pot ocupar, també és incapaç de justificar-se a ella mateixa, de saber-se els límits. Històricament, el joc amb el límit entre allò molt racional i allò molt irracional és la marca dels totalitarismes del segle XX. La conclusió del segle és un immens salt al buit: de vegades és raonable no ser racional. Sembla una rebaixa dels estàndards però també és un profilàctic. És un acte d’autocontrol.
El preu és la imprecisió: decidir què és raonable i què no és raonable, per exemple en un programa electoral, no és un exercici tancat que doni un resultat indiscutible. Ser raonable implica donar raons, i les postures raonables o els arguments raonables presuposen algú que les dóna i algú que les rep. Com que tot plegat depèn del grup i les seves jerarquies, fora de la raonabilitat s’hi acumulen totes les amenaces, les violentes i les incòmodes. També les bones idees. La tendència em sembla que és a acceptar cada cop més coses com a raonables i trobar poc raonable qui no les accepti.
També nosaltres hem incorporat al calaix de les coses raonables idees, discursos, actituds que vivien amagats enllà de la frontera. Cadascú pot pensar el seu cas, ni tan sols cal apel·lar al mirall de la política. Hi ha tot de gent que de sobte camina dreta, i fa quinze anys ho dissimulaven tot. Ser raonable ajuda molt a suportar el dia a dia, que ja és molt. Ho dic per donar bones notícies.