(publicat a La Vanguardia del dissabte 16 de Març del 2013)
L’altre vespre tornava a casa per un carrer residencial i silenciós de Brooklyn. A cada espai buit entre arbre i arbre, les habituals piles de bosses d’escombraries. Si mai heu anat a Nova York segur que us n’heu adonat: no hi ha contenidors. Al vespre, l’encarregat de l’edifici fa una muntanyeta de bosses grans i negres a la vorera, a tocar de la calçada. Els camions les recullen de matinada.
Una bossa es movia a dos o tres metres. Em vaig aturar. “Una rata”, vaig pensar per calmar-me. Una rata sola és una bona notícia perquè, com em va dir el iemenita del colmado, “les rates són com les bandes: un paio sol és inofensiu; si van en grup, canvia de vorera”. En menys d’un segon vaig desenfocar l’escena, totalment quiet, buscant una visió panoràmica del carrer, provant de detectar vibracions en altres bosses. No res. Una rata.
Les rates són un problema greu a Nova York, com a tants altres llocs. Les d’aquí són famoses perquè surten a la parafernàlia turística, a The New York Times i a l’obra de qualsevol artista que hagi viscut prou temps a la ciutat. Les estimacions oficials, els mites periodístics i els rumors de barra van des d’una rata per habitant (8,5 milions) fins a nou per persona, passant per l’observació que em va fer un irlandès de Tennessee: “No estàs mai a més de 4 metres d’una rata”.