Ratzinger i Habermas (III): Les patologies de la raó i de la fe

24 de gener de 2008 0

publicat al butlletí del CEJP el 19 de juliol del 2005

Després que en l’últim butlletí plantegéssim l’enfocament que Habermas fa de la pregunta sobre els fonaments ètics i morals de l’estat liberal, caldrà especificar els límits que les dues grans tradicions europees (el cristianisme i la Il·lustració) tenen a l’hora de sostenir la creació d’un dret local i global. Per a això seguirem l’argumentació que el llavors cardenal Ratzinger va fer en les conferències creuades amb Habermas que va publicar La Vanguardia i que aquí comentem.

Ratzinger assenyala dues novetats del panorama mundial que fan especialment importants els papers del dret i dels ciutadans en el procés d’elaboració d’aquest dret. En primer lloc, l’evidència global. La interconnexió i la interdependència que tots els organismes de poder econòmic, polític i social es tenen entre sí i en cadascún dels habitants del planeta. En segon lloc, l’apreciable augment de les capacitats humanes. El poder per crear i destruir realitats s’ha fet més immediat que mai i més contundent. L’eliminació o la salvació d’un poble o d’un home són més que mai a l’abast de la raó humana. Això atia la pregunta sobre el bé, sobre allò correcte i sobre allò legal (en cas que no es tracti de la mateixa pregunta).

Ratzinger alerta sobre les patologies de la raó i de la fe, sobre la incidència devastadora que tenen els seus efectes quan erren les seves anàlisis. No és el mateix apel·lar a la guerra santa al segle XI a l’Iran, que enviar un vídeo a Al Jazeera. No és el mateix el silenci amb el que el religiós Mendel va descobrir les lleis de la genètica creuant pèsols, que l’aldarull de la clonació de Dolly o la possibilitat de clonar un ésser humà.

La ciència , diu Ratzinger, no sembla font fiable per a l’ètica. La ciència és asèptica. No pretén el bé, sinó la realitat i el domini de les seves transformacions. Poder idear i realitzar una bomba atòmica no té cap contingut ètic; és en el seu ús on hi ha el dilema. El mateix passa amb la clonació. Saber que dominem el material genètic fins a poder fer de l’home un objecte o un producte, no implica cap trasbals moral, és en la conveniència del seu ús o en la necessitat del seu benefici on trobem el dubte. Ratzinger pretén afirmar que no podem deixar al discurs científic la potestat sobre la resposta moral o sobre la conveniència d’una llei. No només, almenys. Perquè ja s’ha demostrat que per sí sola, la ciència no genera un bé immediat.

Algú al·legaria que aquí és on rau el poder de la llei, expressió del consens comunicatiu que és la democràcia. Ratzinger assenyala que la democràcia té dos límits, un, la delegació (que delimita els problemes de la responsabilitat del delegat, o sigui, del polític) i l’altre, el poder de la majoria, que sovint s’ha demostrat cruel amb les minories i que planteja, com bé sabem, la qüestió de la sobirania.

On queda doncs el fonament ètic de les relacions jurídiques de l’home que pugui ser previ a aquest enfrontament? Els drets humans en són un exemple. Malgrat tot, d’on els prové la legitimitat? S’afirma amb ells que en la naturalesa de l’home hi ha implícits uns drets? I això, per què? Només pel consens? L’Islam, per exemple, planteja un sistema de drets diferent de l’occidental. La Xina, malgrat el marxisme que els hem donat, en qüestiona la seva legitimitat i es pregunta si els drets humans no seran només un producte més d’occident, com el futbol que se n’hi va de gira. En tot cas, ells ho poden fer més econòmic i més ràpid. En aquest context de poders divergents en allò essencial, ¿què caldrà consensuar per evitar la destrucció mútua, o la pròpia que sigui millor que el plantejament de la Guerra Freda on només funcionava la por en la destrucció total pel poder atòmic?

I la religió? En un moment on el fanatisme religiós alimenta el terrorisme, i es legitima com a contrast al materialisme i a la secularització d’occident, Ratzinger es pregunta: “¿Hem de considerar la religió com un poder redemptor i salvífic o com una força arcaica i perillosa que erigeix falsos universalismes i porta, amb ells, la intolerància i el terror?”

La trobada d’identitats globals i els xocs interns que aquestes tenen (ni a Europa, ni l’Islam són unívocs), el cansament del racionalisme, les patologies de la raó, la secularització d’Occident, les patologies de la fe, la necessitat de superar l’eventualisme de la convenció pel què fa a les característiques essencials de l’home, demanen d’una mútua limitació i alimentació de la raó i de la fe, que a Europa vol dir de la tradició d’il·lustrar i del cristianisme. No es pot negar ni a la raó la seva vessant cohesionadora d’identitats i generadora de transcendències, ni a la religió la seva aportació a la parcel·la de la veritat i de l’entesa política. Quins són, doncs, els fonaments de l’estat liberal?

Etiquetes

Darrers articles

L’espanyolització i els espanyolitzadors

TV3 hauria de ser la televisió en català. De l’espectador només se n’hauria de pressuposar que entén o vol entendre el català. No s’hauria de fer cap altra presumpció. Sigui d’algun territori de parla catalana, sigui un català que viu a fora i educa els seus fills en català i en la llengua del seu […]

Més enllà d’aquestes eleccions

Una manera d’entendre tot el que ha passat els darrers cinc anys, potser l’única manera que fa que tot sembli tenir una mica més de sentit, és acceptar que qui realment va enviar els polítics catalans a la presó i a l’exili vam ser nosaltres, el poble, quan vam desbordar el pessebre que tenien preparat […]

La confessió

[Capítol inèdit del llibre La Supèrbia (Fragmenta 2020)] Quan vaig publicar La Supèrbia vaig haver de retallar-ne uns quants capítols per raons d’espai. Aquest el vaig treure perquè era massa llarg i no volia retallar-lo. Segurament el refaré epr algun altre projecte, però aquí es en deixo la versió crua sense retocar que vaig treure […]

  • Cerca