Re:Re:Re: sense assumpte

11 de desembre de 2011 1

(article publicat a La Vanguardia del dissabte 10 de desembre del 2011)

No et sembla estrany que després de quatre anys de la crisi més profunda que hem conegut, pràcticament ningú no hagi canviat d’opinió sobre cap de les seves creences? Es veu de manera un punt desagradable en els opinadors professionals, escriptors de diaris i tertulians com jo: les trinxeres continuen exactament al mateix lloc on eren fa quatre anys. La crisi sembla haver-nos portat, només, més munició. Dades noves que amenitzen velles converses.

Però no és exclusiu dels opinadors professionals. La majoria de les vegades només fan de mediadors entre la casta sacerdotal dels experts i el poble atrafegat i mandrós que llegeix el diari o s’evadeix de la caravana matinal amb la ràdio. Filòsofs, economistes, polítics, fins i tot els nous i celebrats neurocientífics: la gran majoria són allà on eren. Si creien en l’estat i no en el mercat, ara diuen que la crisi és culpa, sobretot, del mercat. I viceversa. Hi ha dades que ho avalen. No cal que et digui quina solució proposa cadascú. La crisi s’ha convertit en el gran eureka de tota mena d’ideòlegs. L’esdeveniment que per fi els dóna la raó o els permet justificar la seva teoria. No et parlo només d’economia, qualsevol idea troba en la crisi un nou marc que la fa aparèixer bella i veraç. Si el centre de tot eren els valors, la crisi és de valors. Si el patriarcat, el patriarcat. Hauràs vist que darrerament en els documentals i reportatges ploriferen vells teòrics que expliquen literalment el mateix que deien fa trenta o quarant anys. Aquesta mena de teòrics que mai acabes de recordar si encara són vius o si ja han mort. Doncs estan vius, i fins i tot s’han engreixat: tornen a participar del circuit de conferències. Fins i tot velles teories conspiratives pesquen tot d’andròmines en el pou obscur de la crisi per reconstruir-se en correus electrònics virals.

Ningú no ha canviat d’opinió. Tampoc el públic, l’audiència, la massa. Hi ha canvis de percepció, hi ha també nous objectius i ambicions, alguns més modestos i d’altres més radicals, i hi ha petits canvis en velles assumpcions; però les raons últimes romanen intactes, o potser reforçades. Crisi i bonança ens donen la raó en tot. Si de cas, la urgència que s’ha instal·lat en el compte corrent encara ha extremat més la discussió i ara els adversaris són irracionals –és que no ho veuen?– o còmplices del mal. Tot això indica que les idees vigents, i la tensió entre elles, ha quedat obsoleta. Ja no fan avançar res ni ningú. El bucle actual assenyala un fi de cicle, una mena d’esclerosi escolàstica. Crec que la resistència a canviar d’opinió que mostren tots els bàndols només es pot vèncer amb un nou sistema d’idees que ho interpreti tot de manera diferent. No et dic que calgui canviar el sistema, o que calgui fer la revolució. No necessàriament, com a mínim. Però sí una nova intuïció que il·lumini els punts cecs. No sé d’on vindrà ni com serà, però val més que comencis a sortir de la vella trinxera.

Etiquetes

Darrers articles

El turisme i nosaltres

El turisme representa actualment un 14% de l’ocupació total de Catalunya. Això ens situa entre els països amb el percentatge més gran de la població treballant en turisme. És una mala idea. Ens fa massa depenents d’un sol sector. Això és negatiu per dos motius. Perquè si hi ha una crisi en aquest sector —per […]

Què ha passat amb la CUP?

Vaig votar la CUP el desembre del 2017, després del Primer d’Octubre. Pensava que podien ser una força per controlar les pulsions destructives dels dos grans partits, que havien fet tot el possible per malbaratar la millor oportunitat que ha tingut Catalunya per treure’s el control d’Espanya del damunt i construir un món propi. Però […]

Per què Puigdemont no serveix per al futur de Catalunya

Puigdemont no serveix pel futur de Catalunya, almenys si el futur que volem no passa per la pacificació i la tornada enrere. La proposta de Puigdemont significa l’acceptació d’una falsa normalitat política que deixa en un calaix l’autodeterminació, convertint-la en una promesa etèria, i camina cap a un Govern autonòmic sense eines per defensar els […]

  • Cerca