Riscos, ficcions i feina

31 de gener de 2014 0

La Vanguardia 14 de desembre del 2012

Ja sé que la pregunta té virtuts, també per als independentistes. I ja sé que si se celebra i hi ha una majoria independentista farem el fet. Sé que l’acord era difícil, que la unitat és determinant i que la potència democràtica del gest ensenya les carències de l’Estat i l’obliga a reaccionar davant la mirada atenta de la comunitat internacional. La pregunta també és ideal per construir una entesa si no hi ha consulta i hi ha eleccions.

Ara els riscos. De les tres opcions que planteja la pregunta, el no, el sí/no, i el sí/sí, l’opció que d’entrada surt amb més possibilitats de guanyar és la que té menys suport a les enquestes, la sí/no. Fem-ho a pams. Per tal que guanyi el no a seques cal que més del 50% dels votants votin no a la primera pregunta: Vol que Catalunya esdevingui un Estat? No els serà fàcil.

Si guanya el sí a aquesta pregunta, aleshores ve la segona: Vol que aquest Estat sigui independent? Per a què guanyi el sí, sembla lògic exigir que no només la majoria dels que han votat sí a la primera pregunta ho vulguin, sinó que ho vulguin la majoria de tots els que han anat a votar. Per tant, per a què guanyi el no i per a què guanyi el sí cal més d’un 50% dels vots. Normal.

I el sí/no? Aquesta tercera via en té prou que la independència no aconsegueixi el 50,1%. Per què? Perquè en cas que el sí/sí no guanyi amb prou marge, queda el resultat de la primera pregunta, que suma els independentistes i partidaris de la tercera via. Sona enrevessat? Un exemple: suposem que a la primera pregunta un 70% diu sí a un Estat, i d’aquests, un 70% el vol independent. Això és un 49% dels electors. Qui guanya? El no ha tret un 30% i el sí un 49%. I la tercera via? Explícitament ha tret un 21% (els del no a la segona), però com que el sí a la primera pregunta té un 70%… ens diran que és “el consens”?

És la ficció. L’opció intermèdia permet que hi hagi vots favorables a continuar formant part d’Espanya sense responsabilitzar-se’n explícitament. Poden no votar a favor d’un suposat statu quo ni a favor de marxar-ne. És a dir, el no té dues opcions: un no explícit i un no implícit. Al capdavall, el sí/no, sense oferta estatal, no té contingut.

Agradi o no, és amb aquesta pregunta que cada opció ha de fer el possible per guanyar. Als del sí/sí se’ns ha girat feina. Sarna con gusto. Cal explicar que el sí/no (que surt amb avantatge) té les mateixes conseqüències pràctiques que el no. En el millor dels casos és un tornar a començar. Madrid ajudarà a aclarir-ho, ja ha començat a negar-se a tot. Qui ho defensi ha de fer-se responsable d’Espanya. I si no se celebra la consulta i cal unitat plebiscitària, cal evitar la ficció d’un consens al voltant del sí a la primera pregunta.

Dijous va ser un dia històric i jo també vaig alegrarme’n. Però no ens fem cap favor si fem veure que la pregunta plantejada no té riscos i no ens obliga a treballar més.

Etiquetes

Darrers articles

L’espanyolització i els espanyolitzadors

TV3 hauria de ser la televisió en català. De l’espectador només se n’hauria de pressuposar que entén o vol entendre el català. No s’hauria de fer cap altra presumpció. Sigui d’algun territori de parla catalana, sigui un català que viu a fora i educa els seus fills en català i en la llengua del seu […]

Més enllà d’aquestes eleccions

Una manera d’entendre tot el que ha passat els darrers cinc anys, potser l’única manera que fa que tot sembli tenir una mica més de sentit, és acceptar que qui realment va enviar els polítics catalans a la presó i a l’exili vam ser nosaltres, el poble, quan vam desbordar el pessebre que tenien preparat […]

La confessió

[Capítol inèdit del llibre La Supèrbia (Fragmenta 2020)] Quan vaig publicar La Supèrbia vaig haver de retallar-ne uns quants capítols per raons d’espai. Aquest el vaig treure perquè era massa llarg i no volia retallar-lo. Segurament el refaré epr algun altre projecte, però aquí es en deixo la versió crua sense retocar que vaig treure […]

  • Cerca