Rubalcaba i Rajoy

22 de juliol de 2011 1

Més enllà d’aspirar a la mateixa feina, Rajoy i Rubalcaba tenen altres coses en comú. Tots dos han tingut una carrera llarga i fidel als seus partits. I tots dos han surat gràcies a la mateixa virtut, la intel·ligència, i al mateix vici, la carència d’escrúpols. Contra el que pugui semblar, això és una novetat. Felipe Gonzàlez, per exemple, no és que fós un home poc intel·lgent o que sigui famós pels seus escrúpols, però la força que el va convertir en president fou una altra: la capacitat de ser la síntesi del país. Tres quarts del mateix es pot dir de Pujol. Aquella generació de polítics va mirar la realitat, va copiar-ne les esperances i va aprofitar-ne les pors per oferir coratges moderats. Creien que el món els anava a favor i es van prestar a cabalcar-ne el progrés. Tot passava per la seva personalitat, per la seva capacitat d’interpretar les pulsacions del poble. Són els carismàtics.

Aznar i Zapatero, en canvi, són dos homes llestos embafats d’ideologia. Pertanyen a una generació per la qual era relativament senzill destacar. El desert cultural del postfranquisme va fer passar per culte, intel·ligent i amb conviccions fermes a qualsevol que sabés dues coses i estigués diposat a exposar-se. És l’era dels llestos, i tot just ara estan caient els últims decorats de cartró-pedra típics de la seva hegemonia cultural. Amb el temps, suposo que els llestos que van poler dedicar-se a la política van haver d’omplir les seves carències amb ràpides dosis d’ideologia. Només així s’explica que aquests dos polítics aprofitessin els anys de més prosperitat d’Espanya per imposar una agenda fonamentalista al marge del que passava al món: el casticisme en el cas d’Aznar, i l’idealisme social en el cas de Zapatero. Dic que són fonamentalistes no perquè tinguin conviccions fortes, que jo també les tinc, sinó perquè semblen honestament convençuts de tenir la raó en exclusiva,  d’estar avançats al seu temps, i al poble. Els seus adversaris no és que estiguin equivocats, és que representen interessos ocults i malèfics.

Rubalcaba i Rajoy no són ni carismàtics ni fonamentalistes. Tots dos van participar dels governs i les decisions responsables del desastre actual: quan els mercats, les institucions internacionals, i tota la premsa estrangera assenyala Espanya està assenyalant-los a ells. Fa 20 anys que són on es remenen les cireres. Però amb prou feines s’han destacat ideològicament. Què pensen? Ningú no ho sap del tot. Quan qualsevol dels dos surt a la tele alçant la veu la reacció natural de l’espectador és pensar que sigui el que sigui el que hagin dit, en realitat no ho diuen seriosament. Qui els ha triat i qui els dóna suport avui no ho fa perquè esperi d’ells un lideratge moral, cultural i íntegre. Per l’Espanya que es gronxa sobre l’abisme grec, els partits han excretat dos líders sense ganes d’aventures. Rasputins que volen ser Richelieus: l’Espanya que ve ja no té grans ambicions, només cinisme.

Etiquetes

Darrers articles

L’espanyolització i els espanyolitzadors

TV3 hauria de ser la televisió en català. De l’espectador només se n’hauria de pressuposar que entén o vol entendre el català. No s’hauria de fer cap altra presumpció. Sigui d’algun territori de parla catalana, sigui un català que viu a fora i educa els seus fills en català i en la llengua del seu […]

Més enllà d’aquestes eleccions

Una manera d’entendre tot el que ha passat els darrers cinc anys, potser l’única manera que fa que tot sembli tenir una mica més de sentit, és acceptar que qui realment va enviar els polítics catalans a la presó i a l’exili vam ser nosaltres, el poble, quan vam desbordar el pessebre que tenien preparat […]

La confessió

[Capítol inèdit del llibre La Supèrbia (Fragmenta 2020)] Quan vaig publicar La Supèrbia vaig haver de retallar-ne uns quants capítols per raons d’espai. Aquest el vaig treure perquè era massa llarg i no volia retallar-lo. Segurament el refaré epr algun altre projecte, però aquí es en deixo la versió crua sense retocar que vaig treure […]

  • Cerca