Sacrificis per a què

21 d'abril de 2012 1

(article publicat a La Vanguardia del dissabte 21 d’Abril del 2012)

A aquestes alçades de la pel·lícula gairebé tothom està disposat a fer sacrificis. Tothom a qui li queda algun serrell disponible està disposat a tocar coses que fins fa poc considerava essencials. Per això el problema dels polítics ja no és explicar que cal fer retallades. El problema és explicar per a què.

Tothom ha vist que no es tracta de polir arestes sinó d’anar als fonaments, i per anar als fonaments calen polítics disposats a qüestionar totes les regles del joc honestament, sense artificis retòrics, fins a sacrificar el propi poder. Es poden plantejar els pressupostos més austers de la democràcia, sacsejar les relacions laborals i fins i tot plantejar una amnistia fiscal d’emergència. La vida és prou plena de decisions doloroses i immorals com per què tothom ho entengui. Però és inacceptable retardar els pressupostos per poder guanyar les eleccions andaluses, augmentar els impostos de la classe mitjana per no haver de tocar el poder adquisitiu dels funcionaris que viuen a Madrid o mantenir les partides dedicades a allargar l’Ave fins als confins del no-res. Si cal posar més alumnes per classe, es pot acceptar, sempre que no es conspiri per fer passar el tren de mercaderies pel centre de la península, amb l’únic objectiu d’afermar el poder electoral i beneficiar irracionalment unes castes empresarials que viuen de la promiscuïtat governamental. Es pot assumir que l’escàndol Urdangarín no arribi a esquitxar el poder simbòlic del Rei, sempre que el Rei no aprofiti aquest poder per a que un contratista àrab el convidi (Joan Carles + 1) de cacera a l’Àfrica. Reformar Espanya sense reformar els instints despòtics i feudals? Ha! Si les accions del govern van encaminades a demanar sacrificis a la gent per protegir les quotes de poder i benestar pròpies, tothom juga segons aquestes mateixes regles.

Per això Mariano Rajoy n’ha tingut prou amb quatre mesos per perdre la credibilitat. Ja es veu que no anem a cap lloc nou. Assistim a una batalla de cínics per fer-se amb les engrunes. A Catalunya, Artur Mas manté el prestigi perquè ha estat clar i directe. I perquè sembla que té un pla. Encara que sigui un pla confós, ha guanyat marge per ordir-lo. Diu Kant que la imaginació és una intuïció sense concepte, és a dir, que no cal concretar massa per excitar la imaginació de la gent, però cal tenir clar cap a on es va i fer concordar accions, intencions i missatges. Però és un marge estret i perillós: si no va endavant, anirà endarrere. I ha d’adreçar el problema del despostisme espanyol que, com es veu, no és només de calés.

Només hi ha dues menes de llibertat, la que neix com a reacció a la desconfiança cap als altres, que és violenta i anàrquica i acaba en submissió i decadència; i la que neix de la sensació que tot és possible si s’és generós. Un polític disposat a sacrificar la pròpia carrera i la pròpia vida per la llibertat dels demés és una raresa històrica, però és l’únic argument per demanar sacrificis.

Etiquetes

Darrers articles

L’espanyolització i els espanyolitzadors

TV3 hauria de ser la televisió en català. De l’espectador només se n’hauria de pressuposar que entén o vol entendre el català. No s’hauria de fer cap altra presumpció. Sigui d’algun territori de parla catalana, sigui un català que viu a fora i educa els seus fills en català i en la llengua del seu […]

Més enllà d’aquestes eleccions

Una manera d’entendre tot el que ha passat els darrers cinc anys, potser l’única manera que fa que tot sembli tenir una mica més de sentit, és acceptar que qui realment va enviar els polítics catalans a la presó i a l’exili vam ser nosaltres, el poble, quan vam desbordar el pessebre que tenien preparat […]

La confessió

[Capítol inèdit del llibre La Supèrbia (Fragmenta 2020)] Quan vaig publicar La Supèrbia vaig haver de retallar-ne uns quants capítols per raons d’espai. Aquest el vaig treure perquè era massa llarg i no volia retallar-lo. Segurament el refaré epr algun altre projecte, però aquí es en deixo la versió crua sense retocar que vaig treure […]

  • Cerca