Sala petita, grans ambicions

14 de març de 2015 0

La Vanguardia 14 de Març 2015

En la nit congelada de l’últim dissabte de febrer, a la sala més petita del Public Theater –que es diu Joe’s Pub perquè, a banda de veure-hi el xou, també s’hi pot menjar i beure (decentment)–, l’actriu britànica Cush Jumbo, de pare nigerià i mare anglesa, de pell ambigua i accent purista, fa veure que arriba cinc minuts tard a la funció, per un moment ens atabala de veritat, i comença el seu monòleg sobre Josephine Baker.

Josephine and I és un tribut a la vedet mestissa nascuda del, i al sud dels EUA el 1906. Soferta debutant a Broadway i estrella mundial a París, Baker enamorà Cocteau, Hemingway i Picasso. I féu d’espia per a la resistència francesa. Al Joe’s Pub, Baker fa de mirall per a Jumbo, que descobreix en Josephine la primera actriu negra amb aura d’estrella i va trenant-hi una relació íntima basada en l’ambició de triomfar, les similituds i les diferències entre els prejudicis dels anys trenta i d’avui, i un narcisisme extrovertit i poderós.

A Jumbo les coses li comencen a anar bé a totes dues bandes de l’Atlàntic, però en el monòleg, tot i els obvis paral·lelismes amb la seva biografia, juga a ser una actriu novençana que arriba tard perquè ve d’un càsting per a una sèrie de policies de Nova York: busquen una negra amb accent de gueto. El tema, doncs, és l’èxit en una ciutat on és tan difícil aconseguir-lo com fàcil fer-ho veure.

Menuda i amb pretensions

Si el tema és fer-ho veure, el dimarts següent, igual de fred, a la sala més petita del Carneggie Hall –que es diu Weill Recital Hall perquè el 1986 el banquer Sanford Well va fer-hi una donació milionària–, el guitarrista Pedro Soler aprofita tant com pot la fascinació local pel flamenc.

No dubto que el músic de la Catalunya Nord hagi estat un bon guitarrista. Tampoc no m’oposo a la idea del concert: Soler i un guitarrista clàssic, Philippe Mouratoglou, dialoguen a partir de peces d’Albéniz. Mouratoglou les toca acadèmicament i Soler respon amb el flamenc que, teòricament, el compositor del Ripollès (Albéniz, vull dir) va escoltar i incorporar en el seu horitzó de referències.

La premissa és que Soler tocarà flamenc “arcaic”, però el corol·lari és una guitarra desafinada, uns dits descoordinats i unes mans massa febles per evitar el so rovellat de l’acord flàccid. No saps si Soler se n’adona i aguanta el tipus, o si els seus 76 anys són la dada objectiva d’una decadència que ningú no s’atreveix a mencionar-li. Que el programa de mà digui que és autodidacta i que citi Lorca com a influència fa pensar que és un artista de la postura, i això el salva. Després dels aplaudiments, surt al bar amb un mocador de seda al coll, l’esquena recta, caminant com si fos més alt que no és, executant a la perfecció la imatge arcaica de l’autèntic artista hondo.

Veritat menor, ficció major

Si es tracta de ser autèntic o semblar-ho, el dissabte següent, encara estalactític, a la sala més petita del Lincoln Center -que es diu Claire Tow Theater en honor de la dona de Leonard Tow, el multimilionari de les telecomunicacions que l’ha pagat, i que és un teatre on només s’hi estrenen autors “emergents” i només s’hi venen tiquets a 20 dòlars-, l’actriu Anna Camp interpreta Jo, una jove mestressa de casa que vol ser escriptora.

Jo ha escrit una novel·la de dracs i elfs que cap editorial li vol publicar, fins que un parell d’editors sinistres li ofereixen un contracte per escriure les seves memòries perquè els agrada la seva “veu narrativa”. Només li demanen que siguin veritat i que siguin interessants. Per tal d’ajudar-la a prendre decisions interessants, li donen un avançament de 50.000 dòlars. El conflicte és senzill: Jo pensa que la seva vida és avorrida i, per plaure l’audiència i ser veraç alhora, es disposa a viure el que faci falta. Quan un desconegut prova de seduir-la, imagina que els editors li han enviat un actor per ajudar-la: s’hi embolica, s’escapa amb ell a Bogotà i l’acaba matant. La unió mística i teatral d’interès i veritat m’interessa, però aquest rigor moral amb què se suposa que ens el venen és avui mera ficció.

Encabat, la tensió entre l’ambició narcisista, la farsa escènica i el desig de veritat es fon en un còctel típicament novaiorquès. Res més autèntic que continuar fingint.

Etiquetes

Darrers articles

El turisme i nosaltres

El turisme representa actualment un 14% de l’ocupació total de Catalunya. Això ens situa entre els països amb el percentatge més gran de la població treballant en turisme. És una mala idea. Ens fa massa depenents d’un sol sector. Això és negatiu per dos motius. Perquè si hi ha una crisi en aquest sector —per […]

Què ha passat amb la CUP?

Vaig votar la CUP el desembre del 2017, després del Primer d’Octubre. Pensava que podien ser una força per controlar les pulsions destructives dels dos grans partits, que havien fet tot el possible per malbaratar la millor oportunitat que ha tingut Catalunya per treure’s el control d’Espanya del damunt i construir un món propi. Però […]

Per què Puigdemont no serveix per al futur de Catalunya

Puigdemont no serveix pel futur de Catalunya, almenys si el futur que volem no passa per la pacificació i la tornada enrere. La proposta de Puigdemont significa l’acceptació d’una falsa normalitat política que deixa en un calaix l’autodeterminació, convertint-la en una promesa etèria, i camina cap a un Govern autonòmic sense eines per defensar els […]

  • Cerca