La Vanguardia 7 de desembre del 2013
Vam sopar al Petite Abeille, a tocar de la universitat. Estovalles de quadres, exemplars de Tintín a disposició dels clients i una carta amb varietat de musclos amb patates fregides són tres elements que han d’indicar a l’incaut comensal que es troba en un restaurant belga.
Me’l va descobrir el professor Omri Boehm fa unes setmanes. L’Omri és un filòsof en alça. Comença a fer-se un forat en el món acadèmic, editorial i periodístic a banda i banda de l’Atlàntic. És d’Israel. La mare és jueva d’origen iranià i el pare és jueu d’origen alemany. L’holocaust per un costat, incomoditat islàmica per l’altre. Es va llicenciar a Tel Aviv i doctorar a Yale. Més tard, el govern alemany li va concedir una beca per investigar. I finalment va acabar de professor a Nova York, a la New School for Social Research, destí mític d’acadèmics fugits del nazisme, amb Hannah Arendt d’estendard.
No vam sopar sols. S’hi van sumar la Rima Hussein i el Philip Schauss. La Rima és una alemanya de pare palestí i mare algeriana. El pare va fugir d’un camp de refugiats del sud de Beirut i va fer-se un lloc a Berlín. “Hi té terra en propietat”, diu. És un comentari que ho resumeix tot. L’avi i els oncles encara viuen a un camp del Líban. Ella va estudiar Polítiques i ara fa el màster a la New School.
El Philip també és alemany, de pare i mare, però no ha viscut mai a Alemanya. Va néixer a San Francisco, va fer la primària entre Madrid i Mallorca, la secundària i la llicenciatura a Londres, màster a Washington i ara, doctorat a Nova York. Tot i que el Philip parla alemany, anglès i castellà com a primeres llengües, i francès, portuguès i mallorquí com a segones, va estar-se tot el sopar callat, escoltant.
La conversa va acabar a Israel i Palestina. Les postures ara convergien i ara divergien. Tots dos maldaven per fer honor a la memòria de la que són fills i alhora per no ser-ne presoners. Tots dos feien ús dels límits morals que el pensament occidental ha edificat per separar civilització i barbàrie i alhora els sobrepassaven audaçment, provocant noves perspectives. Ningú no acusava ningú de manipulació, “totalisme” o fantasia, com passa a casa nostra, perquè tots dos sabien que ningú no n’és immune. I l’un no excusava l’altre si l’argument era deficient perquè només faltaria.
Es notava que l’interès era genuí perquè cap dels dos protegia cap posició de poder ni cap ressentiment. Però cap dels dos feia veure que les relacions de poder són d’igual a igual o que no hi ha raons per al ressentiment. Els hauria fet vergonya: coneixen el preu que han pagat les famílies. Molta sang s’ha vessat per fer aquesta discussió possible. Per què explico això? Per enveja. I per deixar constància que sabem que se’ns pren el pèl amb la nostra discussió pública. No és notícia, però el contrast incentiva.
El menjar, també civilitzat: com diu la web del Petite Abeille, “plats casolans com els d’una grand-mere o grootmoeder (depenent de si l’àvia parla francès o flamenc)”.