“Tothom sap com va acabar aquella guerra.”
Així comença la novel·la. El 18 de juliol de 1936 un tren creua la frontera amb França cap a Barcelona. Hi van turistes europeus, catalans que tornen de la costa, uns “homes de Hollywood” i dos equips olímpics, l’hongarès i el suís, camí de l’Olimpíada Popular. La famosa Olimpíada, alternativa als jocs de Hitler, (Berlín, agost de 1936), no es va arribar a celebrar mai, per la guerra.
En el tren també hi viatja Muriel Rukeyser (1913-1980). És una escriptora nord-americana, coneguda per la poesia i l’activisme. Els poemes que n’he pogut llegir respiren una èpica a la Walt Whitman, alhora subjectiva i política. L’estil és tan fragmentat, tan veloç en els canvis de pla (d’íntim a grandiloqüent en dos segons; de simbòlic a realista en una mil·lèsima), que sembla més d’avui que d’ahir. Va estar sota vigilància governamental durant dècades. Se la coneix per feminista, per antimilitarista, per comunista, se l’acusà de “confraternitzar” amb negres i de no escriure prou femeninament. Tot és veritat i calúmnia a parts iguals, però diu més dels seus crítics que d’ella. I no esgota el personatge ni explica l’heterodòxia amb què va participar en tots aquests moviments. Sempre incòmoda, sempre mirant cap a on no mira ningú.
El tren queda aturat tres dies a Montcada i Reixac per l’alçament. Les Nacions Unides del Tren contemplen com es desplega el caos i les forces d’un nou ordre. Purgues de “feixistes”, tirotejos als turons, trànsit de camions de la CNT i la UGT amb joves voluntaris cap a Barcelona, avions volant ras, pires d’objectes religiosos requisats a les cases d’estiueig, comunicats de la Generalitat per la ràdio, sexe al vagó, la rendició de Goded, bombardeig de l’església. Després, uns dies més a Barcelona, idealitzada capital de la revolució i contenidor de caos. I fugida en un vaixell belga.
Muriel Rukeyser publicaria articles, pamflets i poemes sobre aquells dies, en especial el poema Mediterranean i molt més tard, el 1974, un deliciós article a Esquire, “Vam venir pels jocs”. És el seu punt d’inflexió literari i personal. Aquella tardor de l’any 1936 també va escriure una novel·la, Savage Coast (la seva traducció de “Costa Brava”), que mai no va ser publicada. Els editors la trobaven dolenta i sexualment massa explícita i massa radical i massa diferent a tot per a una senyoreta. La va refer i refer tota la vida i al final va quedar oblidada en una carpeta sense nom.
Vuitanta-set anys després, Rowena Kennedy-Epstein, una estudiant de doctorat, va editar el manuscrit i la City University of New York l’acaba de publicar (és a Amazon). La Mary Ann Newman i l’Eduard Vallory em van regalar la novel·la, en dono gràcies. Més enllà del valor documental d’aquells dies, i la virtut de la mirada externa, he trobat una literatura sense por i sense odi, entregada a alliberar-se de tota convenció. I una escriptora que en lloc de parlar de revolució, la fa. Et posseeix. Editors catalans: fil a l’agulla.