El pitjor del manifiesto és la segregació. El model que hi ha darrere de les propostes dels intel·lectuals signants implica no només la desaparició de la llengua catalana, gràcies a la massificació del desconeixement, sinó, sobretot, la desaparició dels canals culturals que han permès que les comunitats més distants de Catalunya es trobessin i tinguessin la condició mínima per a la convivència: la pretensió de ser comprès quan es parla.
El model de suposada protecció dels monolingües castellans –que és el que explícitament defensa el manifest, tal i com ja vaig explicar la setmana passada- demana de la creació de canals de vida en castellà: a l’escola, l’administració, al carrer. No és tracta només del fet que mentre es vol garantir el dret a viure només en castellà es vulgui reforçar l’obligatorietat de ser bilingüe si s’és catalanoparlant –cosa que ja passa- sinó de l’alegria i despreocupació amb la que es proposa un model segregacionista. Es tracta d’eliminar la diferència, de degradar l’estatus de llengua pròpia a particularitat molesta, de potenciar el corpus simbòlic i psicològic del patriotisme espanyol, es tracta –és evident- de potenciar la idea uniforme d’Espanya.
Però el camí, la solució, l’argumentació, la col·lecció de drets que es postula desemboca en el dret a viure segregat. Els catalanistes hem de reaccionar contra les mentides que es vessen en el manifest, contra les fal·làcies grolleres i les incoherències argumentatives que s’hi troben, però contra el que hem de reaccionar sobretot és contra el model segregacionista, per dues raons fonamentals. La primera és que respon a una rariografia de la societat catalana que és falsa. Catalunya té dos pols fàcils de reconèixer, és cert, el catalanòfil i l’hispanòfil, però són ben pocs els que ocupen aquests espais en exclusiva. Molt pocs. Entre mig d’aquests dos grans pols hi viu la majoria de la població amb referents compartits, propis, nascuts de la porositat d’aquestes dues comunitats i, sobretot, nascuts de l’obligatorietat d’anar tots a la mateixa escola, de conèixer tots les mateixes llengües.
La segona raó és fruit la primera: el nacionalisme català i el nacionalisme espanyol són diferents. Potser la seva diferència es deu a la fortalesa de la societat que aguanta el primer i la feblesa de la societat que aguanta el segon. Podria ser. Però el model catalanista és un model que ha posat al capdamunt dels seus interessos la convivència, i això l’ha obligat a bastir un corpus d’idees polítiques que permetessin a l’hora un espai de convivència i un de dissidència. És un model de sumes i de transgressió dels símbols sagrats. Durant molts anys això ha garantit la convivència mentre afeblia la duresa de les essències que tota nació reivindica com a fonaments. Però els darrers anys, davant de l’impuls del món, un impuls que està trencant les identitats dels occidentals en fragments que s’alimenten de tota mena de fonts geogràfiques, culturals i socials, el model català de convivència, el patró del catalanisme n’està sortint reforçat com a eina per a sortir al món i empeltar-se sense perdre’s, sense viure contradiccions o violències interiors. Aquest és ara el millor actiu del nostre model, l’únic que pot donar fruit les properes dècades.
En defensa de la llengua catalana ha de ser la primera reacció –per això l’article de la setmana passada-; en contra de la segregació i dels models obsolets de pàtria, identitat i cultura la segona. Les dues coses a Catalunya, afortunadament, van del bracet. El model espanyol és ara més fort, hi ha una onada, hi ha el desacomplexament i la modernitat d’Espanya, molt bé, però el model, el que proposen, que el exigeixen, el que manifesten, està obsolet. Si sabem aguantar, a més, està condemnat al fracàs abans de fer-nos desaparèixer.