Semàntiques finites

05 d'agost de 2013 0

(publicat a La Vanguardia del dissabte 1 de juny del 2013)

En les jornades del Cercle d’Economia, el president de la Generalitat va tornar a explicar que si els dos partits espanyols es posen d’acord per fer una reforma de la Constitució, ‘una oferta’, ell s’hi asseurà a negociar. El quid d’aquesta reforma, si no ho entenc malament, és el finançament autonòmic i la inclusió de garanties polítiques avui inexistents per a les nacionalitats històriques, (en llenguatge oficial). Entre les garanties, més enllà de competències materials i un sistema de representació de tipus federal, el punt de fuga és el reconeixement del ‘dret a decidir’, que tota l’esquerra defensava durant la transició com a ‘dret a l’autodeterminació’. Barbeta li ho va recordar a Guerra a Rac1 dijous, el soroll com a resposta.

Ignorem per un moment l’espectacle dels presidents d’autonomies receptores de recursos barallant-se per poder-se endeutar més i suposem que solucionar el finançament fos possible. El problema persisteix: “la consulta” que va rebre el suport a les darreres eleccions. Ni PP ni PSOE hi estan a favor, ni els partits amb seu central a Catalunya poden oblidar-lo. Quan Artur Mas parla de l’alternativa a aquest atzucac, desplega un vocabulari tan ambigu com li és possible, parla d’”consulta”, parla de ‘estat propi’, parla de “les preguntes”. L’univers semàntic presidencial ha estat constant des del 2007.

Encara no l’hem sentit concretar un projecte de Catalunya independent, ni quin país somia o veu possible. Ni les enormes dificultats i resistències que implica subvertir l’statu quo i refer els equilibris de poder. Només cal comparar-ho amb el primer ministre escocès per veure’n la diferència. Tot indica que Artur Mas es veu a ell mateix no com l’home que durà la independència sinó com l’home que pot dur la democràcia plena, això és, la consulta. És coherent amb la promesa de no tornar a presentar-se un cop la ‘transició’ cap-on-sigui-que-la-gent-vulgui s’hagi conclòs.

Un sector de l’independentisme hi veu un símptoma que el govern no va de debó cap a la secessió i un altre sector creu que la via del pacte constitucional és un farol per ‘carregar-se de raons. En l’espanyolisme també: hi ha qui pensa que és una coacció que no va de veres i que cal no cedir res en cap àmbit, i hi ha qui pensa que és una estratègia separatista que cal avortar a tot cost. Entremig una sèrie d’actors polítics i econòmics, sobretot catalans, que proven de buscar una sortida pactada: la que expressi el significat menys rupturista del vocabulari presidencial. Són els últims que queden per intentar-ho. Tots els altres, amunt i avall, a dreta i a esquerra, han fracassat.

Aquest és el límit del discurs actual d’Artur Mas. Les últimes gotes del paradigma que ara acaba. L’última carta, l’únic as, del catalanisme de sempre. 150 anys després del naixament del pactisme industrial, els hereus són davant la prova definitiva. El seu èxit depèn de l’amenaça de Mas, el seu fracàs serà la fi del vocabulari vigent i de la cultura que assenyala.

Etiquetes

Darrers articles

El turisme i nosaltres

El turisme representa actualment un 14% de l’ocupació total de Catalunya. Això ens situa entre els països amb el percentatge més gran de la població treballant en turisme. És una mala idea. Ens fa massa depenents d’un sol sector. Això és negatiu per dos motius. Perquè si hi ha una crisi en aquest sector —per […]

Què ha passat amb la CUP?

Vaig votar la CUP el desembre del 2017, després del Primer d’Octubre. Pensava que podien ser una força per controlar les pulsions destructives dels dos grans partits, que havien fet tot el possible per malbaratar la millor oportunitat que ha tingut Catalunya per treure’s el control d’Espanya del damunt i construir un món propi. Però […]

Per què Puigdemont no serveix per al futur de Catalunya

Puigdemont no serveix pel futur de Catalunya, almenys si el futur que volem no passa per la pacificació i la tornada enrere. La proposta de Puigdemont significa l’acceptació d’una falsa normalitat política que deixa en un calaix l’autodeterminació, convertint-la en una promesa etèria, i camina cap a un Govern autonòmic sense eines per defensar els […]

  • Cerca