La Vanguardia 10 de novembre del 2013
La premsa americana va plena del conflicte de les illes Senkaku. Són al mar de la Xina Oriental, just a tocar de Taiwan i a una mica més de distància de les illes del sud del Japó. Oficialment, de fet, estan sota control japonès, però ara fa uns dies el govern xinès va anunciar l’expansió d’una zona de defensa aèria que inclou aquestes illes.
Més enllà del conflicte concret, que resulta de l’existència de petroli sota les illes, el gest xinès s’entén com un pas més cap al control de la regió. De fet, la nova zona de defensa aèria inclou també un ull de poll sud-coreà, força revelador de la voluntat omnívora xinesa. Corea del Sud i la Xina tenen unes relacions se suposa que força més amigables que la Xina i el Japó, que són enemics atàvics.
La zona de defensa aèria significa que en aquella porció de mar els avions estrangers que vulguin transitar-hi hauran d’informar-ne les autoritats populars xineses. Com que es tracta d’un acte unilateral, la resposta dels Estats Units ha estat també unilateral i immediata. Han enviat dos bombarders a sobrevolar la zona sense avisar cap autoritat, ni popular ni impopular. Els sud-coreans han fet el mateix.
Aquesta és una forma de diàleg habitual a la regió. La Xina cada cop més vol traduir el seu poder econòmic i la concentració de poder que ostenta el govern en un poder geoestratègic. Els Estats Units han de lluitar per mantenir la mateixa influència que fins ara tenien al Pacífic i a l’Àsia, gota a gota, mil·límetre a mil·límetre. Aquest cop el govern xinès es troba en un atzucac. La seva intenció controladora ha trobat una resposta immediata i contundent que no els deixa cap alternativa que no sigui la violència. A casa, en canvi, la pressió de la població més polititzada és de caire nacionalista, en el sentit expansionista. El fracàs d’una política exterior infantil té un cost de credibilitat interior. I la credibilitat interior, quan s’infantilitza i no s’explicita el preu de les coses, té un cost de fracàs exterior.
La traducció del poder econòmic en poder polític sempre implica dificultats. La voluntat d’influència demana un país cohesionat, almenys un país disposat a fer confiança al projecte polític. I aquesta necessitat esquerda totes les formes autoritàries, ja sigui enfora, de cara als aliats i adversaris, o bé endins, de cara al poble.
Aquesta és una realitat que es pot aplicar a qualsevol país, també al nostre. Les tendències menys democràtiques afebleixen fora. Si vols ser alguna cosa, ja sigui l’Espanya eterna o l’Estat català, l’única solució és el consentiment lliure i informat dels ciutadans. Això és: l’aprofundiment democràtic. La força exterior és fruit de la llibertat interior. Aquesta realitat sembla que no acaba de penetrar en les altes esferes polítiques i econòmiques del nostre país, sigui quin sigui. El cost de la unitat, el cost del fre d’alguns moviments socials, pot ser el fracàs sostingut de qualsevol projecte polític i econòmic en el món que ve. Aquí i a la Xina popular.