Un dubte raonable: saber si una Catalunya independent podrà ser membre de la Unió Europea. Com va explicar l’economista Jordi Galí en un article a El País de l’any 2013, tenim dos escenaris. El primer és senzill: si hi ha col·laboració amb l’Estat espanyol, cap problema en aquest front, més enllà de les formalitats, la negociació del deute públic i alguns compromisos. És el model del Regne Unit.
Però suposem el pitjor dels casos: Espanya bloqueja l’entrada de Catalunya a la UE. Amb tot, aquest escenari no significa que Catalunya no pugui mantenir l’euro, o que no se signi un acord de col·laboració amb la UE per a la lliure circulació de mercaderies, capitals i persones. Aquests drets no estan restringits a la UE i hi ha diverses maneres de fer-los efectius, com a Suïssa. Els països i les institucions europees tenen més interès en mantenir-los que en fer-los desaparèixer. L’àrea econòmica de Barcelona no és una nimietat. Fins i tot els bancs catalans podrien accedir a la liquidesa del Banc Central Europeu a través de filials en la zona euro, com fan altres.
El principal problema seria per a Espanya. Sofriria costos econòmics i cap avantatge, més enllà del guany emocional derivat de no rendir-se. Galí creu que els incentius, un cop la independència fos un fet, durien Espanya a negociar, amb els terminis i les formalitats que calguin. L’incentiu principal és el deute públic: si volen que Catalunya n’assumeixi la seva part no hi ha altre remei que asseure’s a negociar. A aquestes altures hel·lèniques, tots sabem quina força té la presència d’un deute immens en una negociació política. Abans de la secessió, l’incentiu per a Espanya és amenaçar; després, negociar.
Però estic disposat a assumir un escenari en què Espanya opta pel boicot i res més. Entenc que molta gent creu que aquest serà l’escenari, malgrat la presència d’incentius en direcció contrària. Assumim doncs una hipòtesi amb grans costos per a Catalunya. En aquesta escenari, Espanya estaria disposada a disparar-se un tret al peu per obstaculitzar el desenvolupament català. Estaria disposada a bulimitzar-se el deute, a recaure en una crisi encara més profunda, a canvi de no renunciar al projecte nacional que sempre ha somiat. La preservació de l’ hegemonia cultural i identitària passaria per sobre del seu propi futur material i polític.
Si aquesta és la raó per la qual dubtes, si aquesta és la teva hipòtesi sobre Espanya, siguem conseqüents: res no impedeix a l’Estat de comportar-se exactament igual en la situació actual. Potser així, les carències en infreastructures, l’Ave radial-identitari, la discriminació fiscal i cultural, i el centralisme ineficient i antidemocràtic els veuràs com una forma de perjudicar tothom per evitar que Catalunya questioni en excés el poder dins d’Espanya. És només una hipòtesi, però amb dos estats amb garanties avui inexistents, aquest tret al peu és més fàcil d’evitar. Si dubtes, dic.