(article meu publical a La Vanguardia del dia 6 de desembre del 2010)
Que hagi passat durant el pont de la Constitució ho converteix en una figura retòrica perfecta. Avui fa 32 anys, el 58,97% del cens electoral va votar a favor d’un text, la principal virtut del qual és, més que altra cosa, la part que calla. L’article zero de la Constitució Espanyola diu, ‘no ens farem mal.” En alguns centres de poder, l’article zero s’ha llegit durant tres dècades com l’acudit del dentista, bisturí a la mà, el pacient del qual li té els testicles engrapats. Riures de sobretaula. A la perifèria sempre s’ha llegit com una amenaça: hi ha un límit escrit a la llei, i n’hi ha un altre escrit a la memòria. O ens farem mal. El centre i la perifèria a Espanya no és només geografia. Hi ha, també, l’arbre genealògic del poder, la cort, el Ministeri de Foment, Aena. El cor de Sí, Ministre. El centre pur. L’article zero es una forma de posar-li sordina als conflictes de sempre. Privilegis que no es toquen, submissions que es toleren. Però cada centre i cada perifèria té el seu botó nuclear. Alguna cosa que trenca la baralla, alguna cosa que fa explícita la part que la Constitució dissimula. La clau del botó nuclear és que tothom assumeix que ningú no el pitjarà. Fins ara. La Constitució va construir aquesta esperança amb la por al passat. La por al tots contra tots, la guerra total, produeix la convivència, (com l’anomenen els pedagogs optimistes). Thomas Hobbes deu estar somrient a l’infern. Ara bé: quants dels 15.706.078 votants que van dir que sí a la Constitució continuen vius? El divendres, els controladors, des del seu centre de poder, van deixar caure la seva bomba atòmica. Va ser la seva resposta a l’atac d’ansietat nuclear del govern amb menys crèdit des del 1978. El caos. No és el començament de res, és només el símptoma d’alguna cosa que ja va començar amb la crisi: l’anestèsia de la prosperitat s’esgota i la majoria dels nous súbdits del regne d’Espanya ja no recordem, perquè no hi érem, l’article zero. Sentim l’olor del fum, però ningú no ens ha parlat mai del foc. Així, la por al futur ha substituït la por al passat. Al límit de la bancarrota, Espanya ven la meitat de les seves joies: el 49% d’Aena, i les loteries. Fa servir la crisi per tancar la negociació amb els controladors, bastió del poder central. I el govern necessita l’exèrcit per donar credibilitat a les seves reformes. Ja ningú no riu de les crisis d’autoritat, torna la pedagogia pessimista. L’estat d’alerta garanteix les vacances, la gent aplaudeix. I gairebé ningú no recorda què calia oblidar al 1978. Símptomes: la sentència del TC, la manifestació del 10 de juliol, la intervenció europea en les polítiques econòmiques, la implosió del PSC i la seva desorientació identitària, els estertors d’ETA, la impudícia de la darrera corrupció, les ciutats fantasma. Són les senyals d’un nou ordre. El pacte constitucional ha mort d’Alzheimer. Per fi.