La Vanguardia 26 de juliol 2014
Els diaris i periodistes hauríem de negar-nos a publicar els comptes territorialitzats del Ministeri d’Hisenda fins que totes les dades no siguin públiques i estiguin disponibles per a tota mena d’investigadors, economistes i aficionats i per fer tot tipus de balances. No com ara, cuinades. Com va dir De la Fuente en presentar l’informe, els governs no acostumen a publicar informes com els d‘Espanya. Ho repetia el Sr. Coll a El Periódico: “Spain is different,” deia. Sembla que ens vulguin dir que el govern espanyol és més transparent que els altres. I la veritat és la contrària.
Els governs no publiquen les balances perquè de vegades no es pot, com en el cas d’Alemanya: el govern federal rarament fa transferències als estats. Com que les transferències es fan directament entre estats, són aquestes les que es publiquen (al Bundesfinanzministerium). I -sobretot- a molts països no es publiquen perquè la divergència de criteris fa desitjable que siguin elaborades per organismes independents, acadèmics, etc. Com passa al Brasil o als EUA.
En contrast, el govern d’Espanya fa el següent: a) tria qui ha de fer les balances, en aquest cas el Sr. De la Fuente (fundador de Ciutadans i col·laborador de la FAES, conegut propagandista); b) fa ús d’un sol mètode (no com la Generalitat, per cert, que publica tots els mètodes reconeguts internacionalment), i això és greu perquè cada mètode dóna informació diferent i per tant, publicant-ne només un s’admet a ulls de qualsevol persona informada que es té la intenció de ser esbiaixat; c) publica les conclusions com a veritats científiques per tal d’aconseguir titulars favorables (vegi’s hemeroteca), amb una metodologia ‘un poco a ojo’ (segons diu literalment l’informe) i a més es fan saber a posteriori, de tal manera que és impossible, de cara als titulars de l’endemà, fiscalitzar els errors del ‘a ojo’: no hi ha temps material.
La manera correcta, democràtica i intel·lectualment decent de discutir com es gasten els nostres impostos és publicar les (nostres!) dades anualment, per tal que cadascú faci càlculs i evitar així els monopolis manipuladors, -com ho evita el govern americà (bea.gov), on a més les dades són auditades-. Una altra opció és la d’Austràlia, que sí que publica les balances, però també publica les dades amb les quals les elabora, i ho fa abans i no després de fer públiques les conclusions. A més, el govern no pot fer informes com vulgui: la transparència, la metodología, els plaços i l’estructura dels informes estan regulats per llei. En paral·lel i arreu, existeix un debat acadèmic obert sobre el significat i l’abast de cada mètode.
El dèficit fiscal no és la malaltia, és un símptoma més. La malaltia és l’arbitrarietat, la resistència a la democràcia, la manca de garanties i la manipulació i control de la informació. L’espoli fiscal és una conseqüència normal: si pots ingressar i gastar arbitràriament i ocultar-ho, per què no fer-ho? Sí, Spain is different.