Ahir uns quants milers de mestres afins als sindicats del sector es van manifestar en contra del document de bases del Conseller Maragall per a la reforma educativa. Sindicats, pancartes. El document és excel·lent, tant pel que fa a la radiografia de la situació -sintètica, rigorosa- com a la insinuació de les propostes de futur. Es nota que hi ha algú amb idees clares a la conselleria, però que no ha volgut sortir al debat amb els tancs apuntant als enemics; sinó, més aviat, plantejar una llarga i persuasiva partida d’escacs (el podeu trobar aquí: http://www.gencat.net/educacio/llei_educacio/pdf/Llei_edu.pdf) Hi ha tres situacions fonamentals que una bona reforma educativa ha d’encarar: l’impacte de la immigració en el rendiment escolar, la necessitat de respondre als nous coneixements, valors i estructures familiars d’aquest segle i el paper dels docents, els centres i l’administració pública en el sector. Reformes, reformes. Calen profundes reformes. Contra això, contra un document de bases que enfoca la qüestió de cara, contra la possibilitat de discutir-ho, negociar-ho, aportar-hi la visió de la trinxera: sindicats, pancartes. Segle XIX.
El pretext que als sindicats i les pancartes han esgrimit per a oposar-se a la llei és que el Conseller vol privatitzar la gestió dels centres públics. Al marge de que si això fos veritat estaria bé que oferissin arguments en contra de l’educació privatitzada i no només pancartes i lemes, si mirem el document en qüestió és fàcil de veure que enlloc apareix això que denuncien. Sí, és cert que es parla de l’autonomia en la gestió dels centres, i d’inciatives socials sense afany de lucre i amb projectes pedagògics i no sé quanta retòrica d’aquesta més, per a poder dir que un centre de titularitat pública no cal que el gestioni, que depengui, que pengi del funcionari de torn, i que la seva gestió, dependència i penjament sigui una qüestió política, d’amiguets i de favors i de llepaculs. Sí, el projecte parla de que grups de gent, o privats que no es vulguin lucrar podran presentar propostes per a assumir la gestió d’una escola, que la conselleria ho controlarà i ho pagarà. Això no és privatitzar, digui el que digui un sindicat o una pancarta. Em prenc la llicència de copiar-los el paràgraf en qüestió:
“La Llei obrirà la possibilitat de formes de gestió indirecta de centres creats per l’Administració de
la Generalitat, amb la intenció d’explorar fórmules que s’han demostrat viables en altres països
i que preveuen el manteniment de la titularitat del centre per part de l’administració, mentre que
entitats diverses s’encarreguen de la gestió del patrimoni i l’organització dels recursos.
Concretament, es recull la gestió municipal de centres públics, més enllà de les possibilitats que
actualment hi ha, les quals exclusivament se circumscriuen als ensenyaments de la primera etapa
de l’educació infantil, o de règim especial o d’adults.En aquest mateix marc, també es podria obrir la possibilitat de gestió de centres de titularitat pública a entitats cooperatives i sense ànim de lucre o a equips de professionals que, amb un projecte de centre definit, vulguin i puguin posar-lo a la pràctica assumint la responsabilitat de gestió d’un patrimoni públic.”
És el que passa quan un sindicat, o una pancarta, només sap fer ideologia. Els sindicats catalans han demostrat en moltes ocasions la seva flexibilitat ideològica; però en aquest cas, semblen més disposats a defensar un lobby, que a reclamar condicions laborals més justes, o a denunciar les carències del sistema, o a proposar solucions realment noves que serveixin d’alguna cosa. Sí, sí, editen un munt de documents, fan seminaris i propostes. Però, davant d’un document com el del conseller Maragall, sindicats, pancartes.
Servidor pensa que el que realment els ha tocat als nassos als sindicats és la introducció de mecanismes d’avaluació dels docents. Avaluació per a promocionar i detectar les carències. És a dir, el document enlloc diu que es podrà despatxar ningú (cosa que és una llàstima, la veritat), sinó que per a ascendir, per a ocupar places millors, caldrà formació continuada i l’avaluació. Això és el que realment ha molestat: la fiscalització de la seva feina. Estaria d’acord amb els sindicats si aquesta fos l’única resposta de la Conselleria per al problema educatiu; però no és així. Aquestes són algunes de les propostes sobre la gestió dels centres que el document fa, però en fa d’altres sobre la pedagogia, sobre la gestió dels recursos, sobre la distribució dels alumnes, sobre els alumnes discapacitats o sobre la immigració. D’això no en diuen res a les pancartes. Només parlen de la privatització i de l’avaluació. No deixa de ser irònic que uns professionals que es passen el dia avaluant desconfiïn de les avaluacions. Què hi farem.
Em torno a permetre la llicència de copiar els tres paràgrafs en qüestió:
“La Llei vincularà la carrera professional a tres factors determinants: la formació permanent, la innovació
i investigació educativa en el mateix centre i l’avaluació de l’exercici docent. La Llei establirà
un marc general per a l’avaluació de l’exercici de la docència dels funcionaris públics docents.
També definirà l’efecte dels processos de formació permanent en la carrera docent i en la
possibilitat d’accedir a places de responsabilitat més gran en els centres educatius, procurant
establir un nexe clar entre la formació rebuda i les necessitats d’actuació en els centres.
A més dels mecanismes ordinaris d’avaluació dels centres i dels professors, encomanats a la inspecció
educativa, és necessari disposar de mecanismes d’avaluació externs que, sota demanda
de l’Administració educativa, analitzin els resultats de l’acció educativa feta pel conjunt del sistema.
Aquesta funció és encara més indispensable en un sistema educatiu que promogui l’autonomia
dels centres i els seus projectes singulars per detectar si els resultats s’adeqüen als requeriments
normatius i socials que s’hagin establert.
Una de les conseqüències de l’avaluació dels resultats del sistema educatiu ha de ser l’adaptació
contínua del currículum, en funció de l’evolució dels coneixements i de les tecnologies i de les
noves demandes socials. Així, la Llei crearà un institut d’avaluació i ordenació curricular que
s’encarregarà de portar a terme aquesta actualització permanent amb el màxim rigor científic i
sota les directrius de l’Administració educativa.”
Bé, continuant el fil de la setmana passada m’hauria agradat comentar el fons del document, que és interessant però no perfecte. Comentar el fet que un conseller suposadament socialista faci una reforma que és tan poc ideològica, tan poc sectària, tan poc de l’esquerra tradicional catalans; i tan a prop de propostes de l’esquerra europea moderna, o de la dreta liberal. M’hauria agradat comentar això de l’autonomia dels centres com una victòria dels mestres, dels directors, dels pares a l’hora de reclamar que els funcionaris de les administracions es deixin de ficar el nas en guerres que mai no han viscut; i permetin als mariscals de camp fer la feina que els generals i secretaris només veuen en un mapa sobre una taula i entre conyacs. Però no, al final, he parlat de sindicats i de pancartes.