Sònar o la Ciutat dels Immortals

22 de juny de 2008 0

Tarda i nit de divendres al Sònar. Ho escric amb accent obert, que és com ho pronuncio. L’any passat hi vaig anar només de nit, a la Fira2 de l’Hospitalet. Vaig aguantar una hora i mitja. Aquest any més, em dec haver ensordit o se m’ha obert la curiositat després d’uns anys de granit. No m’agraden els son forts, em costa concentrar-me, i em disgusta no poder trobar sentit a la successió de sons, rítmics o arrítmics. Sóc poc donat als atavismes, sobretot als que vénen de cop, sense que en pugui recórrer els camins que han dut fins a mi. No puc evitar distanciar-me d’aquesta mena d’espectacles, i prefereixo les harmonies tonals i les dissonàncies sostingudes sobre equilibris reconeixibles, fràgils, però reconeixibles. Que facin l’empelt, però que no em transplantin. M’agrada la música que té lletra o que podria tenir-ne. Ho trobo prou ample. El tecno, el house; tot just començo a apreciar-lo. I només perquè en contacte amb erudits de la cosa, n’he pogut entendre alguna cosa. No em sembla que aquesta hagi de ser la meva postura definitiva, però sé que diu alguna cosa de les meves preferències, per formació, però també per alguna cosa que és abans del caràcter format. El meu primitivisme és amant de les ressonàncies que es poden comprendre, i no trobo que les obvietats, musicals o no, siguin del tot desencertades.

Divendres surto de la feina, a la Rambla de Catalunya, i baixo a peu cap a la plaça dels Àngels, davant del Museu d’Art Contemporani de Barcelona i del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, on s’hi celebra el Sònar de dia. Pedres antigues, carrers i convents, places concebudes abans de l’explosió de conceptes tals com “espai públic”. Urbs i el passar dels segles. Han tancat una zona prou gran, que inclou la plaça interior on hi ha els murs del darrere del Macba, del CCCB, de l’Antic Teatre i de la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquera, de la Universitat Ramon Llull. Les institucions ja són la metàfora. El recinte inclou la plaça interior, i l’exterior, la dels Àngels, que té de límit el convent que duu el mateix nom. Murs de pladur, i guàrdies privats que vigilen l’entrada. Les estructures que moblen l’espai públic dels voltants del recinte, i que en la maqueta del Macba devien de ser un argument de pes per triar el projecte, per la seva “usabilitat”, per la inserció de la cultura amb la ciutat i el barri, que havien de regenerar el barri xino, i que els dies de cada dia estan habitades a parts iguals per musulmans a la fresca amb cara d’europeus o de Tànger, i per skaters caucàsics que les usen de plataformes acrobàtiques; les estructue, dic, de l’exterior, extramurs, quan hi arribo de la feina, suat, sota el primer sol estival de l’últim dia de la primavera, amb la meva jaqueta de mircopana i els meus texans americans, estan plenes de borratxos. Més joves que adults, però de tot. Fumant marihuana, escurant un sobret de Mdma, o dormitant amb el cap recolzat a les parets del Macba, amb una cervesa calenta a la mà. Hi ha un grafitti que diu “No pakis, no party” pintat sobre l’església dels Àngels, que evoca un anunci de Martini on hi surt un cambrer italià duent una ampolla d’aperitiu i unes copes de còctel. El grafit és ara un pakistanès venent llaunes de cervesa al carrer, no pakis, no party. I al de sota, uns quants pakistanesos (o indis, o afgans o marroquins) que fan realitat el grafit. Estrella Damm a dos euros la llauna. Fa molta calor i els drogats d’extramurs van despentinats i amb la roba arrugada o esparracada o mig absent. Roba cara o barata, estudiada o casual en un armari coherent, orientalitzada, pantalons de fil, camises de lli, samarretes de tirants, i apel·lacions a marques diverses, en sentit ampli, samarretes esportives, adulteracions d’icones globals, frases enginoses i jocs de paraules. Mal afaitats, un punt llardosos, ulleres, la pella gastada, els ulls ensangonats i un mig somriure. Sandàlies, ungles negres. Noies en bikini, pits jovenívols, eurpeus del nord, amb la pell cremada.  Un drogòdrom, penso primer. La Ciutat dels Immortals de Borges, penso després. (Al final d’aquest text, enganxaré uns fragments del conte de Borges que duu el títol de els Immortals, per qui no el conegui).

Entro al recinte, quaranta euros m’ha costat l’entrada, i s’hi nota l’alegria d’una joventut majoritàriament occidental, que no ha patit cap guerra, ni crisi econòmica, ni crisi de cap mena, que no sigui una crisi personal, sentimental. Individus fets sobre la idea de vocació. Estat del Benestar, dubtes existencials i llibertat. Potser a dins només s’hi veu la lliberalitat. La confrontació de principis no és col·lisió, és adició, alegria, lliure circulació. Tothom sembla encantat ser part de la riquesa de matisos. Una explosió de personalitats no agressives. Esferes secants, que s’entretallen. Síntesi d’èpoques. Negació de la decadència per l’afirmació orgullosa de l’efímer. Fa estona que a l’estèrnon noto el cop dels greus de les músiques s’hi ofereixen. Trobo uns amics, sobretot el Cristian Palazzi, el meu Virgili de la frontera amb el futur, o potser amb el present. Ens trobem sota l’olivera i mentre l’espero veig passar persones disfressades d’elles mateixes. Un gran erotisme, una certa mirada de bacanal, però amb individualitats sòlides, que saben què volen, amb qui van. Hi ha un joc de codis, i també una repressió pròpia, molt civilitzada. No són pas bojos, o excèntrics. Ocupen un lloc significatiu, i calculen, com tots. També jo. Cigarretes de marihuana, més cervesa. Una mica d’eufòria i curiositat. Tots saben que a mi no m’entusiasmen aquests espectacles, però em sento acollit. Dut, guiat. Anem a la carpa del tecno. No hi ha melodia, només combinacions de cops secs i els seus ecos. Milers de persones, mirant els disc-jòqueis, executant petits saltironets, cops de cap a cop de greu, i bocins de conversa. Hi ha gent molt drogada i gent que no. Jo també salto i faig cops de cap. I per primer cop a la vida, puc deixar que la música em dugui. I bé. Des de la perspectiva de la biologia, veig mamífers narcotitzats, que fan exercici constant, per cremar les substàncies, i continuar narcotitzant-se. Mentrestant, les connexions cerebrals perden l’ordre natural. Una mena de petita mort, de parèntesi. Des de la perspectiva espiritual, veig una litúrgia, amb les seves adoracions i èxtasis, una passió per l’accidental. Idolatria, n’haguessin dit fa no tant de temps. La música, l’art, diguem, no qüestiona res de substancial i permet la fluidesa. Des de la perspectiva antropològica, sembla evident el primitivisme, una mena d’africanisme antic, tribal, animista. Dança del foc, etc. Però no és només això. Hi ha també la tempesta dels sons, la tempesta dels fotons, la passió per l’electricitat. L’exploració del més enllà. El Cristian no para de preguntar-me, amb els ulls, ls gestos i algunes paraules, si estic a gust, si no hem anat a parar a la zona més dura, “desagradable”, diu ell. I sí, estic a gust. Després anem a un altre concert, en un racó més silenciós, i parlem de fer un grup d’electropop metafísic amb l’Aida Rodríguez i el Charly. Riem. Bevem. Cap prevenció. Apologia de la imaginació.

Abans de les 10, marxo. S’acaba el Sònar de dia. Després ens trobarem al Sònar de nit. Tinc un sopar de la Facultat de Filosofia, no sabia que hi anirien el Pare Coll, jesuïta, professor d’ontologia i de personalisme; i el degà, Joan Martínez Porcell, professor de metafísica i d’antropologia, i una desena d’alumnes. D’aquí fins a la tornada a casa després del Sònar de nit, ho explico demà. Deixo el fragment de la Ciudad de los Inmortales, que no hagués pensat, fins que l’he tornat a llegir, fins a quin punt és precís explicant què vaig pensar i sentir.

FRAGMENT DEL CONTE DE BORGES.

Al pie de la montaña se dilataba sin rumor un arroyo impuro, entorpecido por escombros y arena; en la opuesta margen resplandecía (bajo el último sol o bajo el primero) la evidente Ciudad de los Inmortales. Vi muros, arcos, frontispicios y foros: el fundamento era una meseta de piedra. Un centenar de nichos irregulares, análogos al mío, surcaban la montaña y el valle. En la arena había pozos de poca hondura; de esos mezquinos agujeros (y de los nichos) emergían hombres de piel gris, de barba negligente, desnudos. Creí reconocerlos: pertenecían a la estirpe bestial de los trogloditas, que infestan las riberas del golfo Arábigo y las grutas etiópicas; no me maravillé de que no hablaran y de que devoraran serpientes.

La urgencia de la sed me hizo temerario. Consideré que estaba a unos treinta pies de la arena; me tiré, cerrados los ojos, atadas a la espalda las manos, montaña abajo. Hundí la cara ensangrentada en el agua oscura. Bebí como se abrevan los animales. Antes de perderme otra vez en el sueño y en los delirios, inexplicablemente repetí unas palabras griegas: los ricos teucros de Zelea que beben el agua negra del Esepo…

No sé cuántos días y noches rodaron sobre mí. Doloroso, incapaz de recuperar el abrigo de las cavernas, desnudo en la ignorada arena, dejé que la Luna y el Sol jugaran con mi aciago destino. Los trogloditas, infantiles en la barbarie, no me ayudaron a sobrevivir o a morir. En vano les rogué que me dieran muerte. Un día, con el filo de un pedernal rompí mis ligaduras. Otro, me levanté y pude mendigar o robar – yo, Marco Flaminio Rufo, tribuno militar de una de las legiones de Roma – mi primera detestada ración de carne de serpiente.

La codicia de ver a los Inmortales, de tocar la sobrehumana Ciudad, casi me vedaba dormir. Como si penetraran mi propósito, no dormían tampoco los trogloditas: al principio inferí que me vigilaban; luego, que se habían contagiado de mi inquietud, como podrían contagiarse los perros. Para alejarme de la bárbara aldea elegí la más pública de las horas, la declinación de la tarde, cuando casi todos los hombres emergen de las grietas y de los pozos y miran el Poniente, sin verlo. Oré en voz alta, menos para suplicar el favor divino que para intimidar a la tribu con palabras articuladas. Atravesé el arroyo que los médanos entorpecen y me dirigí a la Ciudad. Confusamente me siguieron dos o tres hombres. Eran (como los otro de ese linaje) de menguada estatura; no inspiraban temor, sino repulsión. Debí rodear algunas hondonadas irregulares que me parecieron canteras; ofuscado por la grandeza de la Ciudad, yo la había creído cercana. Hacia la medianoche, pisé, erizada de formas idolátricas en la arena amarilla, la negra sombra de sus muros. Me detuvo una especie de horror sagrado. Tan abominadas del hombre son la novedad y el desierto, que me alegré de que uno de los trogloditas me hubiera acompañado hasta el fin. Cerré los ojos y aguardé (sin dormir) que relumbrara el día.

He dicho que la Ciudad estaba fundada sobre una meseta de piedra. Esta meseta comparable a un acantilado no era menos ardua que sus muros. En vano fatigué mis pasos: el negro basamento no descubría la menor irregularidad, los muros invariables no parecían consentir una sola puerta. La fuerza del día hizo que yo me refugiara en una caverna; en el fondo había un pozo, en el pozo una escalera que se abismaba hacia la tiniebla inferior. Bajé; por un caos de sórdidas galerías llegué a una vasta cámara circular, apenas visible. Había nueve puertas en aquel sótano; ocho daban a un laberinto que falazmente desembocaba en la misma cámara; la novena (a través de otro laberinto) daba a una segunda cámara circular, igual a la primera. Ignoro el número total de las cámaras; mi desventura y mi ansiedad las multiplicaron. El silencio era hostil y casi perfecto; otro rumor no había en esas profundas redes de piedra que un viento subterráneo, cuya causa no descubrí; sin ruido se perdían entre las grietas hilos de agua herrumbrada. Horriblemente me habitué a ese dudoso mundo; consideré increíble que pudiera existir otra cosa que sótanos provistos de nueve puertas y que sótanos largos que se bifurcan. Ignoro el tiempo que debí caminar bajo tierra; sé que alguna vez confundí, en la misma nostalgia, la atroz idea de los bárbaros y mi ciudad natal, entre los racimos.

(…) Así me fue deparado ascender de la ciega región de negros laberintos entretejidos a la resplandeciente Ciudad.

Emergí a una suerte de plazoleta; mejor dicho, de patio. Lo rodeaba un solo edificio de forma irregular y altura variable; a ese edificio heterogéneo pertenecían las diversas cúpulas y columnas. Antes que ningún otro rasgo de ese monumento increíble, me suspendió lo antiquísimo de su fábrica. Sentí que era anterior a los hombres, anterior a la Tierra. Esa notoria antigüedad (aunque terrible de algún modo para los ojos) me pareció adecuada al trabajo de obreros inmortales. Cautelosamente al principio, con indiferencia después, con desesperación al fin, erré por escaleras y pavimentos del inextricable palacio. (Después averigüé que eran inconstantes la extensión y la altura de los peldaños, hecho que me hizo comprender la singular fatiga que me infundieron.) Este palacio es fábrica de los dioses, pensé primeramente. Exploré los inhabitados recintos y corregí: Los dioses que lo edificaron han muerto. Noté sus peculiaridades y dije: Los dioses que lo edificaron estaban locos. Lo dije, bien lo sé, con una incomprensible reprobación, que era casi un remordimiento, con más horror intelectual que miedo sensible. A la impresión de enorme antigüedad se agregaron otras: la de lo interminable, la de lo atroz, la de los complejamente insensato. Yo había cruzado un laberinto, pero la nítida Ciudad de los Inmortales me atemorizó y repugnó. Un laberinto es una casa labrada para confundir a los hombres; su arquitectura, pródiga en simetrías, está subordinada a ese fin. En el palacio que imperfectamente exploré, la arquitectura carecía de fin. Abundaban el corredor sin salida, la alta ventana inalcanzable, la aparatosa puerta que daba a una celda o a un pozo, las increíbles escaleras inversas, con los peldaños y balaustrada hacia abajo. Otras, adheridas aéreamente al costado de un muro monumental, morían sin llegar a ninguna parte, al cabo de dos o tres giros,en la tiniebla superior de las cúpulas. Ignoro si todos los ejemplos que he enumerado son literales; sé que durante muchos años infestaron mis pesadillas; no puedo saber ya si tal o cual rasgo es una transcripción de la realidad o de las formas que desatinaron mis noches. Esta Ciudad (pensé) es tan horrible que su mera existencia y perduración, aunque en el centro de un desierto secreto, contamina el pasado y el porvenir y de algún modo compromete a los astros. Mientras perdure, nadie en el mundo podrá ser valeroso o feliz. No quiero describirla; un caos de palabras heterogéneas, un cuerpo de tigre o de toro, en el que pulularan monstruosamente, conjugados y odiándose, dientes, órganos y cabezas, pueden (tal vez) ser imágenes aproximativas.

No recuerdo las etapas de mi regreso, entre los polvorientos y húmedos hipogeos. Únicamente sé que no me abandonaba el temor de que, al salir del último laberinto, me rodeara otra vez la nefanda Ciudad de los Inmortales. Nada más puedo recordar. Ese olvido, ahora insuperable, fue quizá voluntario; quizá las circunstancias de mi evasión fueron tan ingratas que, en algún día no menos olvidado también, he jurado olvidarlas.

Darrers articles

El turisme i nosaltres

El turisme representa actualment un 14% de l’ocupació total de Catalunya. Això ens situa entre els països amb el percentatge més gran de la població treballant en turisme. És una mala idea. Ens fa massa depenents d’un sol sector. Això és negatiu per dos motius. Perquè si hi ha una crisi en aquest sector —per […]

Què ha passat amb la CUP?

Vaig votar la CUP el desembre del 2017, després del Primer d’Octubre. Pensava que podien ser una força per controlar les pulsions destructives dels dos grans partits, que havien fet tot el possible per malbaratar la millor oportunitat que ha tingut Catalunya per treure’s el control d’Espanya del damunt i construir un món propi. Però […]

Per què Puigdemont no serveix per al futur de Catalunya

Puigdemont no serveix pel futur de Catalunya, almenys si el futur que volem no passa per la pacificació i la tornada enrere. La proposta de Puigdemont significa l’acceptació d’una falsa normalitat política que deixa en un calaix l’autodeterminació, convertint-la en una promesa etèria, i camina cap a un Govern autonòmic sense eines per defensar els […]

  • Cerca