Sortir: Londres i III
Surto de casa passades les 10:30. Metro fins a la parada que és més a prop de la Tate Modern. El millor museu del món, segons la meva recent amiga Núria Coll. A la sortida del metro hi ha uns fanals pintats de taronja, amb unes lletres impreses en tipografia de plantilla grafitera. N’hi ha una cada vint metres des de l’estació fins a la Tate. 10 minuts a peu. Duc el carnet de “member” del Marc, cosa que em permet de saltar-me tota cua, i d’accedir a la “members room”, una mena de bar a la sisena planta de l’edifici, amb terrasses a banda i banda que ofereixen una vista prou alimentícia de Londres. L’edific de la Tate és un maó gegant, del color de la terrissa molt cuita, antiga fàbrica. Conserva la duresa industrial de les novel·les de Dickens, l’elegància pragmàtica de les línies rectes i dels grans sostres que han d’acollir turbines i altra maquinària d’éssers desproporcionats i esfereïdors. La passió comemoracionista del nostre segle, la modernor que és recuperar els immensos espais industrials de segles passats (el Caixafórum de Barcelona n’és un exemple amanerat) i la necessitat de disposar d’espais inacabables per als arxivers i taxonomistes de l’art contemporani troben el seu pols en la Tate Modern. Ara que tot es guarda, que tot troba la seva importància, el seu espai en el discurs; o dit d’una altra manera: ara que hi ha prou especialistes per trobar aquí i allí tot el que val la pena de veure, ara els espais millors són els espais immensos. També cal donar de menjar a tota mena d’artistes, crítics, catalogadors, artistòlegs i d’altres faunes; i és ben bé cert que la producció d’objectes materials sorgits de la imaginació per a la plaent contemplació de les masses cultivades, postil·lustrades, encuriosides o turistejants del món occidental dóna prou per a mantenir una paradeta més que luxosa. Colossal. La Tate.
Però primer demano un sandvitx de pava i amanida, i una cervesa, i arrossego la son per sobre de les pàgines de “El juego del Ángel”, la seqüela de “La sombra del viento” de Carlos Ruiz Zafón. El primer llibre el vaig llegir en el vol Barcelona-Santiago de Xile, ara fa cinc anys, o potser més, 22 hores de vol entre escales i mandangues. El dilluns, a el Prat, em vaig adonar que amb la fal·lera de ficar tots els llibres en caixes, no me n’havia guardat ni un per al viatge. Un bon best-seller, alienant, pot amb quasi totes les turbulències. Vaig comprarme’l, i també el “Tretze Tràngols” de l’Albert Sànchez Piñol. Però és un llibre de contes, i llegits dos, em canso de tornar a començar cada vegada. El llibre del Zafón és dolent, però entreté, i això no és un virtut, perquè també m’entretindria un programa qualsevol de televisió de mitja tarda. Potser d’aquí a un parell de dies en faré una crítica, però avui no toca: a més, me’l vaig acabar a l’avió de Londres-Nova York. Si estant-me a la Tate, on hi ha de tot i bo, m’abandono al sanvitx, la cervesa i Zafón és més per mandra, per ganes d’aïllar-me i no pensar, que per altra cosa. És, sobretot, per solitud. Tinc gana, vull descansar, i estar-me sol en silenci, enmig de la tempesta en la qual habito des de fa setmanes, és insuportable. No estic meditatiu, tot el contrari; i el llibre, val a dir, fa companyia. Això sí n’és una virtut. Enllestit el Sandvitx i 30 planes, baixo les sis plantes del museu a peu, deturant-me a cada sala, exposicions temporals o el fons del museu, tan se val, tot és intens. Massa intens. Camino per les sales mig capcot, i quan alguna cosa espurneja al meu voltant, alço el cap, i em deturo en un quadre, una escultura, un cartell soviètic, una estructura. No faré de crític d’art. Seria ridícul. Però val a dir que la gramàtica aquesta que gasta l’art contemporani, o més ben dit, una part de l’art contemporani, la més especialíssima, em resulta incomprensible. Soc un ignorant i etcètera. Però no arriba ni a trasbalsar-me. Una idea sí em ve mentre passejo i el terra dur m’omple els genolls d’un dolor remot: la capacitat del nostre segle per emmagatzemar, catalogar, exposar i explicar la història de l’art, i la història de tot, fins i tot del més proper, fa que cada artista pressuposi l’anterior en un sentit vastíssim, i l’espectador es trobi sovint davant d’una obra com a les portes d’un laberint immens i inextricable. I, per altra banda, provoca un instantani envelliment en la mirada. Tanta experiència acumulada, tantes explosions creatives apagades sense cap altre rastre que les cendres al llarg de les dècades i dels segles, tants intents d’explicar la veritat i de negar-la, de reinventar les fonts del cervell i de la satisfacció estètica, tants intents reeixits i fracassats a l’hora, tants segles documentats, tanta cosa en primer pla fa que al nostre segle li sigui impossible de ser jove, gai, jovial. Massa experiència abans de l’experiència. Tots els vells són escèptics, penso. Sobretot els savis. Sobretot els cultes. Nosaltres, que som joves de biologia, i que duem a sobre muntanyes de cultura encapsulada, explicada, histologada, gastem un escepticisme inevitable: què hem de ser, entusiastes d’una novetat que hem d’inventar? Coneixem de sobres el gust de les cendres. I la llum crepuscular de tota brasa, quan ha passat el moment àlgid de la crema d’una idea o d’un color. La novetat és com comença cada fi. Passejar per la Tate és una experiència d’escepticisme radical, i potser viure avui és també aquest escepticisme. Sobretot si ets europeu. És molt vell el món si passeges tota l’estona per un llibre d’història. I ja només em queda vagar per les preferències i les manies; que és el que faig i que és la cara infantil de tota vellesa. Potser seria pitjor viure a recer d’un relat per a fer-nos companyia: ens caldria matar per la seva veracitat. Potser no.
L’endemà ja Nova York, per si era poc.