(article publicat a La Vanguardia del 31 de Març del 2012)
La setmana passada vaig anar a la biblioteca de la Universitat de Nova York a buscar un llibre. És un llibre sobre Kant publicat l’any 1980 per Yirmiyahu Yovel. Yovel és un gegant de la filosofia dels darrers 30 anys, i tot i que crec que ara ha tornat a Israel, durant molts anys va donar classe a Nova York, al departament on faig el doctorat. De fet, en el meu primer any vaig matricular-me del seu curs sobre la influència que els grecs van tenir en els antics rabins. Era la seva darrera classe i volia formar-ne part com si pogués tocar un tros d’història, però no vaig entendre gairebé res perquè el meu coneixement de les escoles rabíniques s’aproxima perillosament a zero.
Dijous al matí, mentre esperava per entrar a la tertúlia d’esports de Rac1, vaig estar llegint-lo. Em va posar de molt mal humor que estigués tot subratllat. El lector anterior, de tant que l’havia subratllat, havia hagut d’elaborar codis de senyalització de gran complexitat: asteriscs, signes d’exclamació, dobles parèntesis, cercles, notes al marge i una mena de jeroglífics indesxifrables. No es pot negar que ha entès el llibre. La tesi fonamental de Yovel, cada cop que apareix, està envoltada d’una densitat de senyals tan bèstia que no saps si estàs llegint al sofà o a Times Square en hora punta.
La tertúlia d’esports, finalment, va ser interrupuda a causa del foc que va convertir la vaga en un aquelarre amarg. A les fogueres s’hi cremaven alguna cosa més que uns contenidors o un Starbucks. S’hi cremava un sistema educatiu poc exigent i una universitat plena de farses que penalitza l’escepticisme, anys de flirteig amb el menyspreu del principi d’autoritat, i una política econòmica basada en l’intercanvi de favors que castiga l’enginy i l’esforç. Això no exculpa la gentola sense cap altra idea que la violència per construir-se una identitat, però assenyala un buit: sense assumir la pròpia ignorància i les limitacions no hi ha respecte possible.
Mentre improvisàvem una tertúlia sobre la banalitat de la violència, pensava en el llibre de Yovel. La tesi fonamental és que a l’interior del sistema kantià s’hi troba una tensió irresoluble. Per una banda, l’ètica de Kant exigeix que cadascú actuï amb racionalitat, com si pogués ser desitjable que les seves accions es convertissin en lleis per a tothom. Per l’altra, el sentit de la història demana de tenir un horitzó, un bé suprem que ens endreci les decisions. Potser el lector que va decidir no esborrar els subratllats va optar per un bé suprem (entendre el llibre) per sobre d’una ètica racional (que tothom esborri els seus subratllats). Ahir m’entretenia a esborrar-los mentre els serveis de neteja enretiraven les cendres, i pensava en l’etern problema del kantisme: la distància que hi ha entre creure que has entès alguna cosa, i actuar en conseqüència. Aquest escepticisme és el millor antídot contra la temptació del foc i l’etern culpar els altres de tot.