(aricle publical a La Vanguardia del dissabte 12 de Novembre del 2011)
El problema que Papadimos a Grècia i Monti a Itàlia vénen a solucionar no és el de l’avidesa dels inversors. És el de l’avidesa dels electors. Hem tingut i tenim un problema amb els inversors i llurs incentius perversos. Hem tingut i tenim un problema d’estructura de la UE i de l’euro. Tenim l’eterna batalla política entre alemanys i francesos pel domini del continent. I tenim el problema de les elits dels estats. Tot suma. Però el problema de Grècia i d’itàlia (i d’espanya i de Catalunya) no és aquest.
El problema ha estat que els polítics ni deien la veritat ni prenien les mesures més pertinents que tenien a mà. No podien. No podien perquè si ho feien, ells i els seus partits s’arriscaven a perdre el poder. A Grècia, l’oposició no va voler assumir el cost polític de les mesures d’estalvi de Papandreu tot i saber-ne la urgència. Qui els hagués votat? Preferien treure’n partit, uns i altres. Berlusconi no va concretar les reformes que va prometre a l’estiu perquè el cost popular era massa alt i la seva imatge massa dolenta. Rajoy preferia deixar caure Zapatero al fons del pou de la incompetència –va ser Duran, presoner d’espanya, qui va evitar-li el rescat la passada primavera–. I el tripartit va tirar de crèdit i va mentir sobre l’estat real de les finances. El resultat: la gent, atemorida, votarà en massa Rajoy, un irresponsable qualsevol; CIU pagarà en vots que els diners de la sanitat i l’educació d’aquesta legislatura es gastessin la legislatura anterior; i a Grècia i a Itàlia dos tecnòcrates –Papadimos i Monti– faran en uns mesos les reformes que les democràcies no han sabut fer en 30 anys. Als polítics europeus els ha calgut veure el límit de l’abisme per començar: el poble no els ho demanava. Pots culpar als mercats, però aquí no hi ha innocents.
Monti i Papadimos, els tècnics. Ara només ens falta algú que digui la veritat en veu alta. Algú que digui que caldrà treballar més i millor, cansar-se més i millor, inventar més i millor. Que hi ha alegries i seguretats i comoditats que trigaran a tornar. Que tot això s’ha acabat per ara. Algú que digui que ens en podem sortir, i a quin cost. Que digui que ja no podem ser els que menys treballen i els que més cobren del món, però que ens en podem sortir. Que som Europa. Que tenim el saber, l’experiència i la gent. Necessitem un tècnic de la veritat. Al costat de cada tecnòcrata, un poeta incorruptible. Que no li importi l’odi a la veritat. Que no hagi d’acaronar les masses. Un poeta per a cada poble: un poeta suïcida que ens canviï el tema de conversa.
Què garanteix que els tecnócrates faran el bé? Aquest és el no res al qual hem estat llançats. Per això caldrà que durin poc, que no ens acostumin a la falsa aristocràcia de la tècnica. Per això ens cal un poeta impertinent, que ens acostumi a la veritat. El problema mai no va ser la ignorància tècnica. Algú que ens recordi que el límit de la democràcia som nosaltres.