Tenir gust

12 d'abril de 2014 0

La Vanguardia 11 d’Abril de 2014

Els darrers anys, quan he hagut de comprar pantalons m’he abocat als colors: de color teula, de color mostassa, de color corall, del color de la floreta de nom Aster pyraneus, molt sofert, i així. La raó té a veure amb l’aversió que tinc a comprar roba i a prendre decisions sobre estil. I una incapacitat: em deixa estupefacte la claredat amb què la gent sap què queda bé i què no.

Entenc perfectament que en la roba hi ha missatge, i he provat d’entendre’l com qui estudia antropologia. Entenc les qüestions de classe, de tribu urbana, d’afirmació sexual, de poder, de formalitat, de transgressió, de discreció, de gregarisme, però ho aprenc com podria aprendre una llengua estrangera.

Per resoldre el problema, primer vaig provar d’imitar els amics: delegar el criteri. Però vaig descobrir que a ningú no li agrada que el copiïn. Ok, doncs a seguir la moda: si els aparadors diuen tal, doncs jo tal. Però odio desxifrar el tal. Després vaig optar per demanar que tots els regals -aniversaris, Nadal, i altres mostres materials d’afecte- fossin roba, que la gent em vestís. Va funcionar, però no cobreix totes les necessitats i, a més, em sentia incòmode difressat del prejudici aliè.

En el llibre que vam fer, Xavier Sala i Martín dóna raó de la seva predilecció per les americanes llampants: “perquè em dóna la gana.” D’acord amb la seva passió per la llibertat individual, el professor tria afirmar la pura preferència. Trobo que és una gran virtut i és un gest filosòfic radical que admiro sense reserves: aquesta capacitat per afirmar la voluntat sobre el buit, sobre el no-res. Veure’l em renova la confiança en l’enteniment humà.

Però el meu problema és justament el contrari: no tinc cap preferència. Aleshores, vaig virar cap a la solució que li havia sentit al poeta Valentí Puig -vesteix com un oficinista de ‘la Caixa’, que no se’t noti la vestimenta-, amb tocs de Vicent Sanchis -davant del dubte, negre.

Fins que vaig llegir la biografia de Kant escrita per Manfred Kuehn. Sempre havia pensat que Kant devia vestir com un capellà pietista, i resulta que més o menys a la meva edat va començar a vestir de colors. L’elegància, deia, és una forma d’hospitalitat: tenim el deure de no ser desagradables. Entès, però ¿com? Testimonis de l’època diuen que seguia la màxima segons la qual la vestimenta ha de seguir l’exemple de les flors. “La naturalesa no crea res que no complagui la vista; els colors que reuneix es combinen sempre d’una manera precisa.”  Si les flors barregen violeta i groc, i els arbres marró i verd, doncs ja ho tens.

Aquest naturalisme és també molt radical filosòficament, i molt kantià fins a una subtilitat il·lustrada deliciosa. No és que jo sigui enterament kantià, però després de rumiar-hi molt, he decidit que, donada la meva insensibilitat, ignorància i indiferència, deixar triar la naturalesa tal com se m’apareix, dins dels límits pràctics dels aparadors, és una solució que escau perfectament el meu caràcter. Ja tinc gust.

Etiquetes

Darrers articles

Més enllà d’aquestes eleccions

Una manera d’entendre tot el que ha passat els darrers cinc anys, potser l’única manera que fa que tot sembli tenir una mica més de sentit, és acceptar que qui realment va enviar els polítics catalans a la presó i a l’exili vam ser nosaltres, el poble, quan vam desbordar el pessebre que tenien preparat […]

La confessió

[Capítol inèdit del llibre La Supèrbia (Fragmenta 2020)] Quan vaig publicar La Supèrbia vaig haver de retallar-ne uns quants capítols per raons d’espai. Aquest el vaig treure perquè era massa llarg i no volia retallar-lo. Segurament el refaré epr algun altre projecte, però aquí es en deixo la versió crua sense retocar que vaig treure […]

Per què sempre estem parlant de llibertat

Escric aquest article com a resposta llarga a un seguit de gent amb qui en les últimes hores he intercanviat opinions per tuiter. Una de les més representatives, tot i que han estat desenes, podria ser la del Tatxo Benet, que ha dit:  «la discusió no és en aquests moments sobre llibertats. El que cal […]

  • Cerca