Un sector dels immigrants de Lleida ha reaccionat contra la carta de drets i deures que està elaborant la Paeria perquè inclou el deure de conèixer el català. Segons el seu portaveu, l’Omar Charah, aquest deure fa distincions entre els ciutadans nascuts a Espanya i els d’altres llocs. Té raó: pot semblar absurd que s’exigeixi a un ghanès que aprengui català i que un extremeny no tingui aquesta obligació. Però la justícia no és la igualtat dels comportaments injustos, vull dir que, Omar, en algun lloc havíem de tallar. Que fa quaranta anys no poguéssim prescriure el deure de conèixer la llengua pròpia no vol dir que ens inhibim perquè seria desigual amb els immigrants anteriors. Ells no van tenir gaires drets que tu sí que tens, i no per això és injust. Però t’entenc. Els deures han de ser útils perquè tothom els accepti. El deure d’escolaritzar els nens, el deure de no matar, etc., tots ells són útils. El deure d’aprendre català, no. L’esforç no compensa. Fins fa ben poc el català no era indispensable per a la vida, però ho era per accedir a segons quines feines i quins llocs de responsabilitat. Conèixer la llengua era conèixer el país. Molts catalans dimitien en demanar un tallat o un imprès, però mantenien la convicció que per dirigir segons quines coses calia saber-lo, no per respecte només, sinó també per eficiència, per coneixement, per capacitat de comprensió. Avui hem demostrat a Omar i tants d’altres que la nostra voluntat d’integració passa per inhibir-nos: ni tan sols és necessari parlar-lo i escriure’l a la perfecció per ser president. Tens raó, Omar, és absurd que els ho demanem als paletes. Així és que no et preocupis: és paper mullat.
Publicat al diari AVUI, pàgina 20. Divendres, 24 d’agost del 2007