Tibet posmodern

04 d'Abril de 2008 0

Mentre el budisme tibetà és present a la majoria d’identitats dèbils de l’occident postmodern, i la meditació i el nirvana i l’encens i les teles taronges s’han convertit en imatge deformada del budisme, els tibetans de veritat, fins i tot els budistes de veritat s’han impregnat també dels vents de l’Occident postmodern. L’ou i la gallina.

Els recents esdeveniments del Tibet tenen tres característiques que són prou significatives dels temps que corren.

1.) És el primer cop que els tibetans es revolucionen sense el lideratge i l’assentiment explícit del seu líder espiritual i polític a l’exili, el Dalai Lama. No és aquest un fet menor. Per al budisme, la vida propera, l’esperança en una vida propera, és el motor del comportament de la vida present. Les seves categories antropològiques, la compassió, el desig, etc, els duen a un estoïcisme llegendari. Però els tibetans que s’han revoltat es preocupen per primer cop per la vida present, pel seu dret a ser el que són, i com són, per la injustícia material, cultural i política del seu país d’avui. La revolta violenta –que ha existit- és profundament antibudista, sobretot del budisme avui imperant. A més, el Dalai Lama ha condemnat la violència i ha reclamat als seus súbdits i fidels que tornin al camí estoic. Cas nul. Els tibetans poden haver conquerit una primera individualitat revolucionària, poden haver passat de l’edat mitjana política a la postmodernitat anticomunista. L’organització del prop de mig milió de tibetans a l’exili, i la reacció dels més de set milions d’habitants del Tibet, ensenya el poder que avui es pot exercir contra el tirà. Es probable que fracassin, però han entrat de ple al paradigma global. Després d’anys de veure com el budisme –o els seus succedanis hedonistes- s’infiltrava en les vel•leïtats new age d’Occident és una alegria contrastar que la influència té dues direccions

2.) La reacció de la Xina és desproporcionada. Xina expressa amb aquest episodi una por que no es correspon amb l’amenaça d’una suposada independència tibetana. Per què la Xina tem tant aquestes protestes? La unitat xinesa és molt fràgil, segons els experts, i el règim comunista fa mans i mànigues per enfortir-la: estratagemes administratives i militars per evitar que la obvia diversitat cultural, identitària i econòmica d’un país tan gran i tan poblat acabi derivant en una diversitat política ingovernable des de la unitat. Taiwan és l’exemple més amenaçador, malgrat el resultat tranquil•litzador de les passades eleccions. I Kosovo és el precedent que temen. La decisió unilateral kosovar és una bomba a les convencions internacionals sobre unitat i desmembració nacional. I els xinesos, que passen per un moment de clar rearmament moral, encara necessiten no entrar en cap conflicte mundial. Estan disposats a fer-ho en un futur –això gairebé no ho nega ningú- però ara encara necessiten estratègies de reconeixement. Que es posi en dubte la unitat d’un estat i la seva capacitat per reprimir un moviment separatista és una mala notícia per als xinesos. I Kosovo marca una tendència que és inequívoca: ho acceptin o no Espanya, Rússia i Sèrbia.

3.) En la construcció de les vides lliures, la decisió sobre com organitzar la pròpia comunitat, quin nom donar-li i quina sobirania compartir s’està imposant cada cop més com una cosa indefugible. L’allunyament del passat i de la tradició com un argument vàlid políticament (Kosovo n’és també un exemple) està reenfortint la concepció democràtica immediatista: per aconseguir ser lliures i desenvolupar-nos hem de poder decidir avui què volem ser, i si demà els nostres fills ho canvien bé, i si no, també. És l’últim estadi de la modernitat. L’autodeterminació respecte de la història. És la quadratura del cercle entre drets individuals i col•lectius. És el somni dels primers demòcrates explotant aquí i allí al país dels jocs olímpics. Prenguem nota: per bé i per mal

Darrers articles

Per què el compromís d’Ernest Maragall és una bomba de fum

Continuació d’aquest fil de twitter. Maragall vol fer entrar Valls en contradicció, per quin motiu? No té cap frontera amb C’s, només l’hi serveix per centrar la campanya a una batalla ERC-C’s i evitar-se col·lisions amb Colau, que és la frontera que vol conquerir. Per fer-ho necessita obviar els conflictes de fons de la ciutat, […]

La primera desobediència són les primàries. Resposta a Andreu Barnils

Les primàries serveixen per independenditzar d’Espanya el sistema de partits. Són la primera desobediència, la de desobeir els partits i les institucions catalanes. A més ens ajuden treballar el llegat de l’octubre per tal que la llibertat amb què la gent va defensar les urnes contra la policia espanyola i contra l’ambiguitat dels politics catalans […]

Per què deixo d’escriure a l’Ara

Avui he comunicat a direcció i propietat que deixo de col·laborar al diari Ara. Deixo d’escriure a l’Ara perquè la propietat ha decidit que no es publicaran els anuncis que criden a votar en el referèndum de l’1 d’Octubre. Després que alguns accionistes, la redacció i alguns col·laboradors haguem expressat el nostre desacord, sembla que […]

  • Cerca