Tòpics del luxe asiàtic

10 d'octubre de 2014 3

La Vanguardia 11 d’Octubre 2014

La bugada

La mestressa de la bugaderia és l’ésser humà nascut al continent asiàtic amb qui més tractes he tingut. És una dona vietnamita d’uns 50 anys, de braços forts i masculins, somriure fàcil i anglès escàs. No li he sabut detectar cap altra coqueteria que la sobrietat. No malgasta cap gest, i fa anar les bosses de roba amunt i avall com si fossin plenes de porexpan i no de pantalons, camises, mitjons, calçotets i calcetes.

Feiner o festiu, obre a les 8 del matí i tanca a les 9 del vespre. No és com les bugaderies espaioses, de llums florescents, que els directors de cinema imaginen ideals per a què un noi fibrat que llegeix Dostoievski s’enamori d’una noia delicada i misteriosa que plega calcetes.

És un local petit, amb cinc rentadores, cinc assecadores i una taula llarga per plegar la roba. Hi ha una tele, una cadira, un rellotge de paret i una bàscula. Pots fer-te la bugada per unes monedes, o bé per 90 cèntims el kilo, te la fa (inclòs l’aparellament dels mitjons). En l’única conversa que hem tingut, em va explicar que ella i el seu marit van viure a Singapur deu anys, on ell feia de policia. Amb els estalvis, van migrar als EUA i van comprar el negoci. Ho he provat, però no té res més a afegir. La bugaderia asiàtica és un dels tòpics impenetrables del país, com el fet que la majoria dels meus conciutadans no puguin tenir, per contracte, rentadora a casa.

L’amor i les cèl·lules mortes

Competint en omnipresència, hi ha els serveis de manicura i pedicura. Són tots iguals: colors crema, fotos de còdols, tecnologia d’SPA. És un mercat clarament controlat per xinesos i el tòpic és la submissió. Noies xineses retallen, llimen, furguen i pinten, en silenci i capcotes, les cèl·lules mortes que s’acumulen a les puntes dels dits de noies blanques. Les pubilles caucàssiques es distreuen mirant el mòbil, alternen les mans, o llegint revistes.

El divendres a la tarda, les amigues van a fer-se els peus abans de sortir. Seuen juntes en un seguit de butaques encoixinades i folrades de cuir sintètic que fan massatges mecànics, suquen els peus d’oficinista en una pica d’hidromassatge, i s’expliquen ànsies i misèries (amb profussió de detalls atlètics i anatòmics). Mentrestant, a terra, assegudes en tamborets d’un pam, les noies xineses els exfolien les durícies.

Normalment viuen a la zona xinesa de Queens –el veritable China Town– i amb prou feines entenen res més que manicure i pedicure. Moltes són joves i acaben d’arribar. M’ho va explicar una dona sud-coreana que treballa en un local de Bedford Av., l’única amb prou anglès i xinès per interactuar alhora amb els clients i les noies.  Pregunto quina trajectòria segueixen. Riu. El gerent la mira mentre li pinta les ungles de groc a una senyorassa amb gosset, i la conversa mor en un altre tòpic impenetrable.

L’esquena és el mirall de l’ànima

Sobretot als barris d’oficines, els asiàtics fan massatges. N’hi ha molts. Tots apel·len a la saviesa ancestral xinesa com a reclam publicitari, però costa saber-ne exactament la nacionalitat (des de la llitera és difícil fer-la petar). I, més que massatges ancestrals, fan fregues amb les mans empastifades d’olis barats. S’instal·len als sobresòtans i divideixen l’espai en cubicles amb llitera. Els cubicles estan separats per uns taulons de conglomerat i una cortina fa de porta, cosa que et permet gaudir, només amb una lleugera sordina, dels sons que fan els altres clients, sons roncs, entre el plaer i el dolor, barrejats amb sospirs de contenció. Els sons i els sospirs expliquen la tensió entre l’animal que s’estarrufa i s’abandona i l’home autoconscient i pudorós.

Els mateixos homes i dones vestits de coll blanc, que cap a quarts d’una et trobes dinant tot sols en un bar d’amanides, en una barra de sushi o en una taqueria mexicana, cap a quarts de set en endavant, sortits de la feina amb les cares plenes de píxels i les clavícules encarcarades de teclejar, es desvesteixen lentament al so d’una música suicida i es deixen acariciar per asiàtics silenciosos. Algú està fent l’agost amb la música: versions del pop occidental interpretades per instruments de corda de quan la Xina bullia, curulla de dinasties. Les carícies, 40 dòlars l’hora. El tòpic és la solitud.

Etiquetes

Darrers articles

Més enllà d’aquestes eleccions

Una manera d’entendre tot el que ha passat els darrers cinc anys, potser l’única manera que fa que tot sembli tenir una mica més de sentit, és acceptar que qui realment va enviar els polítics catalans a la presó i a l’exili vam ser nosaltres, el poble, quan vam desbordar el pessebre que tenien preparat […]

La confessió

[Capítol inèdit del llibre La Supèrbia (Fragmenta 2020)] Quan vaig publicar La Supèrbia vaig haver de retallar-ne uns quants capítols per raons d’espai. Aquest el vaig treure perquè era massa llarg i no volia retallar-lo. Segurament el refaré epr algun altre projecte, però aquí es en deixo la versió crua sense retocar que vaig treure […]

Per què sempre estem parlant de llibertat

Escric aquest article com a resposta llarga a un seguit de gent amb qui en les últimes hores he intercanviat opinions per tuiter. Una de les més representatives, tot i que han estat desenes, podria ser la del Tatxo Benet, que ha dit:  «la discusió no és en aquests moments sobre llibertats. El que cal […]

  • Cerca