Torna l’ambigüitat

06 de març de 2015 0

La Vanguardia 7 de Març 2015

ICV s’amaga rere un “Estat lliure i sobirà” dins d’Espanya. Duran s’oposa a les plebiscitàries i s’atrinxera en un partit nou. Podem vol “explotar l’odi contra Artur Mas” i cavalca sobre un procés constituent que necessita de la participació del PP. Ciutadans es maquilla com el partit de la solidaritat, i abandona l’estètica milhomes del 12 d’Octubre. ERC flirteja amb els tripartits municipals i es gronxa en el marc mental d’Iglesias i Colau. CDC parla més de refundar-se que de refundar-nos. El president i el Govern ens ensenyen el dit i no la lluna, delegant el full de ruta en el CATN enlloc d’explicar-nos sense embuts per què és millor un Estat independent que l’autonomia.

Quatre mesos després del 9-N, la principal novetat és l’ambigüitat, que torna a cotitzar a l’alça entre els partits just quan estàvem a punt d’espolsar-nos-la. Tanta pirotècnia contra Pujol i al final tothom li està imitant els tics.

L’ambigüitat pot ser una manera pragmàtica de fer política quan tens camp per córrer, com en tenien Pujol i el PSC els primers anys de la Constitució. Però quan es converteix en el pa de cada dia, és només una manera de dissimular que no fas res i que ets més feble del que pots admetre, com els darrers anys del pujolisme o la part cínica de la reforma de l’Estatut.

Es pot pretendre que les úniques causes de l’independentisme són la crisi i el menyspreu, però la veritat és que veníem de les ruïnes del catalanisme. Aquella manera de fer plena de sobreentesos no només havia deixat de donar rèdits i no només ens deixava a mercè d’un espanyolisme alliberat del sentiment de culpa, també es mostrava incapaç d’imaginar cap futur, a dreta i a esquerra, que no fos la tràgica mediocritat provincial.

La virtut del que va venir després va ser el desprestigi del sobreentès i l’autocensura. Queien les màscares. Contra la teoria de l’espiral de silenci, el tornado de sinceritats. Podies canviar d’opinió sense erosionar la dignitat dels teus propòsits perquè no calia endevinar-te dobles intencions. Als partits i als poders, però, se’ls va indigestar el canvi. Procés, Estat propi, dret a decidir, federalisme, tercera via, sobiranisme: els nous eufemismes.

Donar oxigen a l’ambigüitat té conseqüències, com es va veure amb les dues preguntes. Sumes més partits, però envies el senyal que estàs obert a l’il·lusionisme. El súmmum va ser el 9-N: pots dir que era blau i negre o blanc i daurat. Al país li hauria sortit més a compte explicitar la renúncia o enfrontar-se a l’Estat, perquè l’ambigüitat del procés participatiu va esperançar els partits: es pot putairramonetejar.

Mentre no siguem més clars amb els fins i els mitjans, mentre no ens fem responsables de l’èxit i del fracàs, i busquem el cos a cos quan toca, anirem alimentant els cínics i els brokers del victimisme. L’ambigüitat cotitza perquè ha estat l’opció del president. Diu Tomàs d’Aquino que un petit error al principi és un gran error al final. O, en llatí: parvus error in principio magnus est in fine.

Etiquetes

Darrers articles

L’espanyolització i els espanyolitzadors

TV3 hauria de ser la televisió en català. De l’espectador només se n’hauria de pressuposar que entén o vol entendre el català. No s’hauria de fer cap altra presumpció. Sigui d’algun territori de parla catalana, sigui un català que viu a fora i educa els seus fills en català i en la llengua del seu […]

Més enllà d’aquestes eleccions

Una manera d’entendre tot el que ha passat els darrers cinc anys, potser l’única manera que fa que tot sembli tenir una mica més de sentit, és acceptar que qui realment va enviar els polítics catalans a la presó i a l’exili vam ser nosaltres, el poble, quan vam desbordar el pessebre que tenien preparat […]

La confessió

[Capítol inèdit del llibre La Supèrbia (Fragmenta 2020)] Quan vaig publicar La Supèrbia vaig haver de retallar-ne uns quants capítols per raons d’espai. Aquest el vaig treure perquè era massa llarg i no volia retallar-lo. Segurament el refaré epr algun altre projecte, però aquí es en deixo la versió crua sense retocar que vaig treure […]

  • Cerca