Tornant a Nova York en cotxe

29 d'agost de 2015 0

No sé com, en un àrea de descans de Nebraska, un noi esprimatxat i pres d’una col·lecció de gestos nerviosos que li donen un aspecte de filferro retorçat, m’està explicant que va néixer a Utah en una família mormona. Però no la típica família mormona de la tele. Va créixer en una caravana. I m’informa que, com que els mormons li van rentar el cervell, va fugir de casa i va treballar uns anys de teleoperador per a bodybuilding.com, empresa que va haver de deixar perquè vendre suplements de creatina, o vitamínics, o… -per telèfon- és molt dur. No sense tristesa, vol deixar clar, perquè ajudar la gent a muscular és una bona causa.

Després va treballar en una discoteca de Las Vegas, però ara, ara és ell qui muntarà una empresa. Està emprenent. Marxa a buscar una capsa que té al cotxe, per explicar-m’ho millor. En treu una ampolla de suc buida, una motxilla-nevera, cables i sis llibres. Són clàssics de l’autoajuda empresarial: “The master-key to riches,” de Napoleón Hill, “How to win friends and influence people, ‘ de Dale Carnegie, “Emergenetics, The New Science of Success,” de Geil Browing. També un diccionari de sinònims, que obre a l’atzar i en llegeix una tirallonga de paraules: “dominar la llengua és la primera passa cap a l’èxit.”  Abans de marxar, em demana que el segueixi a l’Instagram, que és part d’un projecte documental. Quan hi entro, no hi ha cap foto.

L’esbarjo

A la riba del llac Maloney, encara a Nebraska, a banda de cases amb molls i llanxes, hi ha un terreny d’acampada públic. És un diumenge d’agost i, arran d’aigua, hi ha desenes de focs encesos i desenes de rulots aparcades en bateria. Al voltant del foc, els campistes hi tenen la taula, els estris de cuinar, la nevera amb cervesa i les cadires, mirant cap al llac. Al davant de les cadires, dues o tres canyes de pescar, plantades a terra, amb l’esquer submergit, buscant el sopar. La majoria són parelles de més cinquanta anys, soles. Els homes vigilen i retoquen les canyes, o s’asseuen a les cadires amb les llargues posades als ulls. Les dones remenen objectes dins de les rulots.

Veient que semblo un registrador de la propietat, un home amb cabells i bigoti del color de la cendra d’un havà em dóna conversa. Viu a cent kilòmetres i té una empresa d’aires condicionats que li va “molt bé.” Ara que els fills són a la universitat, la seva dona i ell vénen cada estiu a passar una setmana en aquest llac, a pescar i descansar. Vol saber què en penso, d’Amèrica. Li dic que em dec estar tornant americà perquè amb els de fora m’entren ganes de defensar-la i amb els de dins de criticar-la. No li ha agradat gaire la resposta, i les galtes se li tornen vermelles. Es regira a la cadira, sospira i m’acomiada amb un: “Well, welcome to America, then!”

Ticket to the fair

“I fixa’t, en només 5 minuts he fregit totes les cuixes a la perfecció.” És una dona morena, amb una pell perfecta, ataronjada, que duu un petit micròfon enganxat a la galta. És la guingueta d’un proveïdor d’olles a pressió, al bell mig d’una filera d’altres paradetes que venen productes de teletenda. Són fora del pavelló dedicat a la cuina i la llar –jacuzzis, ganivets, matalassos–, a mig camí entre la nòria, els camions de menjar i els estables. És la fira d’agricultura i ramaderia que se celebra cada agost a Iowa des del 1854. 1,8 kilòmetres quadrats de bars, atraccions, escenaris i pavellons, que contemplo des del telecadira que els sobrevola. Hi ha milers de rulots als afores del complexe, com un campament romà a punt per ser una ciutat. Passejo entre els porcs de competició, efectivament de la mida de mig Volkswagen, que proven de dormir sota potents ventiladors. Alguns propietaris aprofiten l’hora baixa per treure a caminar els millors exemplars, que estirin les cames. Hi ha famílies sopant al voltant d’una vaca. Fa olor de mantega fosa sota la fortor animal; força agradable, tot comptat.

Mentre tasto el pollastre, la dona em pica l’ullet: “pensa que les importem d’Espanya, les olles.” “Jo sóc de Barcelona.” “Doncs són de la teva regió, el País Basc.” “No seran Fagor?” “Exacte!,” diu, esperançada. I aleshores se n’adona que l’argument de venda no m’impressionarà i comença a preparar la següent presentació.

Etiquetes

Darrers articles

Què ha passat amb la CUP?

Vaig votar la CUP el desembre del 2017, després del Primer d’Octubre. Pensava que podien ser una força per controlar les pulsions destructives dels dos grans partits, que havien fet tot el possible per malbaratar la millor oportunitat que ha tingut Catalunya per treure’s el control d’Espanya del damunt i construir un món propi. Però […]

Per què Puigdemont no serveix per al futur de Catalunya

Puigdemont no serveix pel futur de Catalunya, almenys si el futur que volem no passa per la pacificació i la tornada enrere. La proposta de Puigdemont significa l’acceptació d’una falsa normalitat política que deixa en un calaix l’autodeterminació, convertint-la en una promesa etèria, i camina cap a un Govern autonòmic sense eines per defensar els […]

Propaganda colonial

Aquest anunci és tòxic: “La Generalitat governa bé.” Ve a dir que no hi ha cap problema. Que es pot viure sota aquest règim. Que és millor abandonar tot intent d’assenyalar el conflicte i carències de fons i encarar-los. Vol convèncer-nos que la mort és dolça. Mireu-lo: https://x.com/govern/status/1765721034731253906?s=20 La situació de Catalunya es que està […]

  • Cerca