Tornar a la pre-política

14 de desembre de 2007 1

Espanya és un estat construït sobre la seguretat, més que sobre la llibertat. O el que és el mateix: Espanya va triar la convivència, abans que la justícia. El pacte del final de la dictadura es va teixir de les renúncies a les aspiracions legítimes de molta gent, que van preferir no trencar el present. Eren temps de prepolítica. Totes les societats, sobretot les més sofisticades, equilibren els dos pols per optimitzar els guanys que cadascun dóna. Un país amb excés de permissivitat pública, acaba amb la convivència; un país amb excés de normes de convivència, acaba amb la llibertat. És injust que milions de persones passin cada dia pels arcs magnètics dels aeroports i se’ls tracti com a potencials terroristes, però ajuda a la convivència. És una qüestió de preu, com tantes coses.

Espanya es va construir sobre la seguretat, la convivència; i tothom més o menys va posar la llibertat en segon terme. L’ambient comunista de la suposada resistència al franquisme, així com la identificació entre esquerra i democràcia, van col•laborar-hi; però els sospirs dels sabres van ser determinants. El desig de seguretat era més instintiu que elaborat ideològicament.

Els darrers trenta anys han donat dues generacions amb dret a participar en política; i s’ha estès la posició apolítica. No descobreixo res si dic que aquestes generacions són les de la maximització del jo. En part com una forma d’egoisme, però sobretot com una manera de dissenyar la pròpia vida. Des de la roba, els tatuatges i la cirurgia estètica; fins a la devoció per la idea de vocació, i l’entronització de les possibilitats de la voluntat. Aquesta actitud provoca grans frustracions, pel que es veu, però potser només és un problema d’expectatives. Al capdavall si el més important és la constant capacitat de decidir-se; és normal que mai no s’acabi d’apostar per res profundament, compromesament, existencialment. I així, al llimb de la voluntat totipotent la llibertat s’escurça.

Però hi ha una cara bona de la moneda: la necessitat de ser autònom demana de la creació de veritables espais de llibertat, que s’han imposat al carrer amb una naturalitat voraç. És normal que a molts d’aquests nous superjòs no els interessi la política actual, la política espanyola i la política catalana. Els mecanismes de decisió, les barreres legals per als exercicis lliures de determinació, són contraposats a la moral i a la vida de la majoria. Hi ha casos paradigmàtics d’això, com els pactes a dos o a tres per a superar el més votat a la Generalitat o a molts ajuntaments, però seria ingenu pensar que els nous apolítics se senten prou interpel•lats per la política com per discernir-ne i tenir presents els matisos, per importants que siguin, d’una legislatura d’un govern amb poder limitat, pactat, construït sobre la convivència i la defensa de la cohesió. No. És el sistema. Va ser útil al temps dels nostres pares, i potser encara serveix per frenar segons quins excessos militars i socials de l’Espanya de sempre i de la Catalunya marginal; però ja no està a l’altura de la potència creadora que apliquem a gairebé tots els espais disponibles de la vida. Ja he dit que aquesta llibertat és frustrant, i convertida en política és tan falsa com la convivència sota els sabres; tan fal•laç com la minoria d’edat que la llei atorga a les nacions d’Espanya. I com en tants fracassos íntims, són pocs els que pensen en la destrucció de la convivència que implica l’exercici d’algunes llibertats legítimes. Però cada cop més descaradament el sistema de balances, d’equilibris, de consensos indirectes, de reunions a porta tancada, de lideratges tan solitaris i autocreadors com els jos del carrer, ens distancia cada cop més de les estructures del poder. Els nous votants no es refien dels polítics, perquè no es refien de ningú més que d’ells mateixos. La seva seguretat és en el caràcter, i no en la norma. És la voluntat i no la llei. És el dret i no el deure. No és feixisme, ni idealisme, ni voluntarisme; és la destrucció de la idea de límit, l’expansió de la intensitat del present. És entre la vacuïtat i l’autonomia moral que ens juguem la nova prepolítica; amb el permís del poder

Etiquetes

Darrers articles

L’espanyolització i els espanyolitzadors

TV3 hauria de ser la televisió en català. De l’espectador només se n’hauria de pressuposar que entén o vol entendre el català. No s’hauria de fer cap altra presumpció. Sigui d’algun territori de parla catalana, sigui un català que viu a fora i educa els seus fills en català i en la llengua del seu […]

Més enllà d’aquestes eleccions

Una manera d’entendre tot el que ha passat els darrers cinc anys, potser l’única manera que fa que tot sembli tenir una mica més de sentit, és acceptar que qui realment va enviar els polítics catalans a la presó i a l’exili vam ser nosaltres, el poble, quan vam desbordar el pessebre que tenien preparat […]

La confessió

[Capítol inèdit del llibre La Supèrbia (Fragmenta 2020)] Quan vaig publicar La Supèrbia vaig haver de retallar-ne uns quants capítols per raons d’espai. Aquest el vaig treure perquè era massa llarg i no volia retallar-lo. Segurament el refaré epr algun altre projecte, però aquí es en deixo la versió crua sense retocar que vaig treure […]

  • Cerca