Tot el poder compta

07 de novembre de 2011 1

(article publicat a La Vanguardia del dissabte 5 de novembre del 2011)

Mirin al seu voltant amb cura i assagin una mirada nostàlgica. Res no tornarà a ser el mateix. D’ara endavant quan recordin la darrera legislatura del president Zapatero els revindrà un gust agredolç a la gola, el gust dels finals d’època. Agres seran els records d’uns polítics que van malbaratar-ho tot: els diners del present i del futur i totes les oportunitats de redimir-se i assenyalar les idees fracassades que ens han dut fins aquí. Agre serà el record d’una època que va definir el consens com la multiplicació i aspersió dels privilegis a tot grup d’interès que tingués prou força per amenaçar la pau social.

Agre serà, per exemple, rememorar com les generacions nascudes en democràcia vam pagar amb contractes precaris i sous miserables el cost de mantenir els privilegis dels qui ja treballaven, el cost de mantenir els contractes de luxe de la generació anterior, el cost de no haver tingut mai cap polític capaç de plantar-se i reformar el mercat laboral per a fer-lo accessible i just per a tothom, el cost del consens. Agre serà pensar que els serveis sanitaris i socials, que les infraestructures planificades en nom de la vertebració de la identitat i de tots els discursos possibles menys el de la necessitat econòmica es van pagar a crèdit, per tal que el cost del consens el paguessin laboriosament les carències del futur. Agre serà, en definitiva, pensar el fracàs d’una política basada en no prendre cap decisió difícil.

Dolç serà pensar en la nostra ingenuïtat, recordar aquesta campanya electoral i els seus silencis llefiscosos, la manera delicada de preparar la transcendental partida de pòquer dels propers anys: els nous consensos. L’estat viurà una transformació radical de les seves possibilitats. Ja era hora, diran alguns. I sí, però qui no estigui atent, qui no tingui un mínim de força, de coratge i de discurs serà enretirat com una vella andròmina. Aquest silenci, això que Rajoy no diu, allò que Rubalcaba no confessa, açò que Duran Lleida es resisteix a fer explícit i aquesta cosa que Bosch rebutja, delimita la batalla pel poder dels propers anys. Està en joc quins equilibris de poder, quins redactats de les lleis, quines uniformitzacions, quin poder judicial, quina maquinària burocràtica tindrem en aquesta hora decisiva. Que guanyi el PP, el PSC o CIU a Catalunya no serà irrellevant. Que ERC i ICV tinguin més o menys diputats no serà ignorat. Per això el PP intensifica la campanya catalana. Cada diputat comptarà, més enllà de majories. Comptarà cada lobby de funcionaris, grup empresarial, sindicat: tot vindrà d’un pèl. Cada parcel·la de poder, per petita que sigui, serà una veu i una trinxera.

Etiquetes

Darrers articles

Què ha passat amb la CUP?

Vaig votar la CUP el desembre del 2017, després del Primer d’Octubre. Pensava que podien ser una força per controlar les pulsions destructives dels dos grans partits, que havien fet tot el possible per malbaratar la millor oportunitat que ha tingut Catalunya per treure’s el control d’Espanya del damunt i construir un món propi. Però […]

Per què Puigdemont no serveix per al futur de Catalunya

Puigdemont no serveix pel futur de Catalunya, almenys si el futur que volem no passa per la pacificació i la tornada enrere. La proposta de Puigdemont significa l’acceptació d’una falsa normalitat política que deixa en un calaix l’autodeterminació, convertint-la en una promesa etèria, i camina cap a un Govern autonòmic sense eines per defensar els […]

Propaganda colonial

Aquest anunci és tòxic: “La Generalitat governa bé.” Ve a dir que no hi ha cap problema. Que es pot viure sota aquest règim. Que és millor abandonar tot intent d’assenyalar el conflicte i carències de fons i encarar-los. Vol convèncer-nos que la mort és dolça. Mireu-lo: https://x.com/govern/status/1765721034731253906?s=20 La situació de Catalunya es que està […]

  • Cerca