Sabíem que hi ha aquests autobusos que van de Xina-town a Xina-town de diverses ciutats americanes. Una xarxa de comunicació inter-local es podria dir. Barris, guetos, connectats entre sí. La meva experiència amb els xinesos és ben minsa, però per l’aparença, semblen racistes. Etnocentristes, millor. Concentrats en els seus afers, culturalment, i indiferents a la resta.
La primera persona xinesa que vaig conèixer és la dona d’un dels meus millors amics, la Xing Zhen. Es van conèixer a Berlín, i es van casa a Logumkloster, un poblet danès, el més proper a la frontera alemanya que té jutjat, on parelles mixtes i homosexuals de tot arreu peregrinen per casar-s’hi. Ella només parlava alemany i xinès, i la nostra primera conversa va ser sobre Harry Potter. Ens vam entendre. No hi havia gaire més remei, jo era l’únic convidat al casament, el testimoni, el fotògraf, el padrí i el portador dels anells. És la xinesa més encantadora amb la qual he parlat mai en alemany.
Després vaig conèixer el Dídac Lee, un xinès-català, un dels més actius i exitosos emprenedors que he vist. Vam sopar un dia amb el Xavier Sala i Martín, i la Gina Tost, una ego-blogger amb més visites de les que el seu personatge mai hagués esperat. Però no compta, té de xinès el que jo de txec: la pinta.
A sota casa de Barcelona, unes xineses han obert fa un any i mig un establiment per a fer-se la manicura, la pedicura i massatges. Hi vaig anar un dia a fer-me un massatge. 45 minuts havia de durar. Al minut 25 la noia en qüestió em diu: “vols una mamada?” mentre fa el gest amb la mà i la boca. I jo: “No, gràcies”. I ella: “ah, així doncs només 30 minuts”. I va enllestir. Admirable que la massatgista en qüestió pensés en fer-me una fel·lació de 20 minuts.
Un altre dia, sortint d’una reunió para-política amb representants de la “nova immigració” catalana, vaig estar xerrant amb una bella xinesa de 23 anys, de català cantarell. “Jo mai em casaré amb un català”, em va dir. No és que jo en tingues la intenció. “Jo només em puc casar amb un xinès, i de la meva província, que la Xina és molt gran”. Per què? “Perquè no els podria fer això als meus pares, i, a més, només m’agraden els xinesos, i de la meva província”.
Amb aquest bagatge empíric, arribem doncs a Xina-town per prendre l’autobús. Els rètols dels carrers en xinès, els rètols de les botigues, els menús dels restaurants, tot en xinès. Una dependenta em fa saber que no sap anglès i avisa la seva companya, per a servir-me un brioix tendríssim, que m’acompanyarà els primers minuts camí del Xina Town de Philadpelhia. 20 dòlars anar i tornar. 15 dòlars per anar a Boston o a Washington. És impossible competir amb aquests preus.
La impressió de estar en un altra ciutat és fortíssima, molt superior a Harlem, als carrers de Korea-town, a l’spanish Harlem o al barri jueu ultraortodox a tocar de Williamsburg, a Brooklyn.
Inevitablement et preguntes qui va fer el gueto. Al capdavall de xinesos n’hi havia ja a l’època de les 13 colònies britàniques. I les primeres dècades després de la independència, el respecte als seus drets era una cosa orientativa, no obligatòria. Que uns manessin sobre els altres no evita que pensi que els protestants europeus també eren un gueto, respecte dels xinesos. Es van imposar, això és tot. I no és poc.
Evidentment, les coses ja no són el que eren. Avui hi ha un xinès l’administració Obama, han guanyat premis Nobel essent americans i estan barrejats amb tot quisqui. Però també són la comunitat ètnica i cultural més resistent a la dissolució. La transmissió de la llengua de pares a fills és de les més persistents. Cap altra cultura té ciutats dins de ciutats, amb comportaments comercials i demogràfics autònoms.
L’autobús surt amb un quart d’hora de retard, però arriba a Philadelphia abans de l’hora estipulada al bitllet. El temps oficial per al trajecte deu ser proporcional al límit de velocitat legal, el temps real té a veure amb la marca “Xina”: més ràpid, més econòmic, menys qualitat. El lavabo de l’autobús té paper higiènic, però no pica, ni cadena: és un forat que dóna directament a un tanc ple de dissolvent i desinfectant. Arribats, contemplem el principi d’identitat xinesa: si hagués dormit tot el viatge seria incapaç de dir si hem sortit de Nova York. El Xina-town de Philadelphia és més petit que el de Nova York, però en la resta de coses és idèntic. És a dir, és idèntica la meva ignorància: ni entenc els rètols, ni entenc els codis, ni entenc les expressions facials. La meva experiència empírica sobre els xino-americans resta impol·luta: no tinc ni fava de què son, què volen, què fan, perquè, on, quan. Fent cap a l’hostal em tranquil·litza pensar que els meus principis epistemològics es confirmen: sense coneixement teòric, de res em serveix la pràctica. Tot jo soc un cercle hermenèutic. Començo en mi i acabo en mi. Només la idea em treu de la confusió dels sentits. Seré racista! Concentrat en els meus afers, culturalment, indiferent a la resta. Necessito un massatge.