(publicat a La Vanguardia del dissabte 28 de setembre del 2013)
El diari britànic The Guardian ha publicat aquesta setmana una sèrie d’articles i videos sobre Qatar. Informen del tracte que reben els immigrants que construiran les infraestructures del mundial de futbol 2022. Els articles fan servir un llenguatge molt dur: ‘esclavitud,’ ‘horribles abusos,’ ‘treballs forçats,’ ‘explotació.’
Qatar és un país petit i ric, hi viuen 1,7 milions de persones però només 250 mil en són ciutadans; tots els altres són immigrants. Més de mig milió es dediquen a la construcció. Són els més mal parats. The Guardian se centra en els del Nepal i l’Índia. Segons els testimonis recollits pel diari, abans d’emigrar, signen contractes per a treballar per 450 euros mensuals i es paguen el viatge amb un crèdit.
Quan arriben a Qatar, els estripen el contracte, els prenen el passaport i els en fan signar un altre per 180 euros mensuals, però els retenen el sou durant mesos o directament no els paguen per a què no puguin fugir. Els fan viure en camps de treball insalubres –les imatges són esfereïdores–, els forcen a treballar 12 hores sota temperatures per sobre els 40 graus, els neguen accés gratuït a l’aigua i els més febles moren. Segons l’ambaixada, aquest estiu ha mort un nepalès per dia. La majoria, d’”accident” o de “parada cardiaca”, tot i que com que no els pratiquen l’autòpsia s’entén que són eufemismes genèrics. Els sindicats internacionals estimen que de cara al mundial moriran 4.000 obrers. “Les denúncies suggereixen una cadena d’explotació que va dels pobles depauperats del Nepal fins als líders de Qatar,” diu The Guardian.
The Guardian no és un diari qualsevol — vol ser el New York Times d’Europa– i aquesta informació de seguida ha generat respostes de les constructores occidentals que tenen la concessió del mundial, de la FIFA i del govern de Qatar. Les constructores diuen que els seus empleats estan ben tractats, la FIFA demana una investigació i el govern de Qatar cita la llei, afirma que farà inspeccions i quanThe Guardian els pregunta: ‘per què tants joves nepalesos moren d’atac de cor?’; responen: ‘aquesta pregunta caldria adreçar-la a les autoritats mèdiques rellevants o al govern del Nepal.’ Tot plegat no és nou, ni exclusiu de Qatar. Human Rights Watch fa anys que denuncia que les lleis d’aquesta dictadura són benèvoles per a seduir Occident, però mai no s’apliquen. El periodista Jordi Évole ja va explicar coses semblants.
No vull discutir ara si els 30,5 milions d’aquest any, els 32 de la temporada que ve i els 33,5 de la 2015-16 del contracte entre les autoritats de Qatar i el Barça compensen. Tampoc no apel·lo a la moralitat del patrocini. Em conformo amb recordar que el vicepresident Faus va dir que l’acord era ‘un valor afegit per al nosaltres’ i ‘ens ajudarà molt a nivell de màrqueting’ perquè es veu que els noms del Barça i de Qatar sortiran publicats junts en anuncis als diaris més prestigiosos del món. Que no es deixin The Guardian.