Tres dogmes

03 d'octubre de 2015 1

L’autonomisme eren tres dogmes. (a) Hi ha espai en la Constitució per fer de la tensió atàvica entre Catalunya i l’Estat un espai fructífer per a tothom. (b) Hi ha una massa de votants lleials a Espanya que mai no voten a les eleccions autonòmiques, però si es tensa massa la corda sortiran a votar i no només derrotaran qualsevol proposta rupturista, sinó que acabaran amb l’hegemonia política del catalanisme autonòmic. En conseqüència, (c) només la negociació a la menuda incrementa l’autogovern.

Dimecres va fer 10 anys que es va aprovar al Parlament, amb el 89% dels diputats (tots menys el PP), l’Estatut que els encarnava. Vaig ser testimoni de l’abraçada elèctrica entre Manuela de Madre i Pujol. L’endemà, Montilla anunciava esmenes: començava  l’era del no. Zapatero va reduir l’espai del dogma inicial i Rajoy, primer amb la recollida de signatures i després recentralitzant, l’ha fet desaparèixer. Entre un i altre, el Tribunal Constitucional es va carregar el gradualisme negociador. La força: el dogma del mig.

El novembre del 2007 Artur Mas feia una conferència en la que donava per mort el catalanisme que havia postulat Prat de la Riba just 100 anys abans i feia oficial el “dret a decidir” (eufemisme: no tensem la corda). Però el 2010, la seva proposta estrella encara fou el pacte fiscal –que ell mateix havia detallat en aquest diari en un article de 1998–.

El problema de fons que tothom arguïa era el dogma central: si tensem, perdem. En un off the record de finals del 2007, el candidat Mas em va dir: “Si em garanteixes que l’endemà de la independència no se’m parteix el país per la meitat jo em veig capaç d’aconseguir-ho.” Aquest axioma ha guiat totes les seves accions des d’aleshores, i és el cor de la meva discrepància amb la seva estratègia. Mas ha deixat el conflicte (democràtic) pel final (rebaixant la pregunta per acontentar UDC, ICV i les elits respectives, aigualint el 9N, les 23 propostes a Rajoy…). Jo l’hagués preferit al principi: votar la pregunta escocesa al Parlament, per exemple. Però és la via Mas i fins aquí ens ha dut.

Diumenge 27 de setembre a les 8pm va morir el darrer dogma. 77% de participació (se’ns deia que a partir del 73%, caput), 48% de sís, 39% de nos, 12% d’agnòstics. Majoria absoluta de l’independentisme (ergo, implantació territorial arreu). I absoluta normalitat cívica per totes les bandes.

Tothom entén que amb un 50.01% dels vots a la pantalla avui hi diria Game Over. Però els 72 diputats obren la porta a preparar les institucions pel salt i per obrir negociacions, i el 2% que falta obre una escletxa per què el govern central (el d’ara o el de gener) proposi un referèndum on es comptin vots sense agnosticismes: tothom -fins i tot els assessors de Ciutadans- ho veu raonable, aquí i a fora. Tant si es convoca com si no, però, la legitimitat de l’independentisme s’eixampla.

El país discrepa, és plural, però no n’eren dos –un de minoritari governant, un de majoritari callant–. Ha mort el dogma, hi ha país.

Etiquetes

Darrers articles

El turisme i nosaltres

El turisme representa actualment un 14% de l’ocupació total de Catalunya. Això ens situa entre els països amb el percentatge més gran de la població treballant en turisme. És una mala idea. Ens fa massa depenents d’un sol sector. Això és negatiu per dos motius. Perquè si hi ha una crisi en aquest sector —per […]

Què ha passat amb la CUP?

Vaig votar la CUP el desembre del 2017, després del Primer d’Octubre. Pensava que podien ser una força per controlar les pulsions destructives dels dos grans partits, que havien fet tot el possible per malbaratar la millor oportunitat que ha tingut Catalunya per treure’s el control d’Espanya del damunt i construir un món propi. Però […]

Per què Puigdemont no serveix per al futur de Catalunya

Puigdemont no serveix pel futur de Catalunya, almenys si el futur que volem no passa per la pacificació i la tornada enrere. La proposta de Puigdemont significa l’acceptació d’una falsa normalitat política que deixa en un calaix l’autodeterminació, convertint-la en una promesa etèria, i camina cap a un Govern autonòmic sense eines per defensar els […]

  • Cerca