Tres ficcions

10 de setembre de 2011 1

(article publicat a La Vanguardia del dissabte 10 de setembre del 2010)

És mentida que al final de l’escolarització tothom parli català i castellà perfectament.  A Catalunya, la majoria de persones parlem un català força dolent, escolaritzats o no. És un català fet d’estructures sintàctiques castellanes, farcit de castellanismes en el vocabulari, parlat amb una quantitat d’errors gramaticals i escrit amb una abundància d’errors ortogràfics que ningú no es permet en castellà. És al carrer, però es veu també en alguns diaris, se sent a les ràdios i als telenotícies, el parlen els polítics, catalanistes o no, (començant per l’Albert Ribera, fill de la immersió, que parla un català pobríssim de pronunciació i  vocabulari, i, en especial, de gramàtica delirant) i s’estén pertot sense que alguns il·lustres escandalitzats per la sentència del Tribunal Suprem semblin massa angoixats. És cert que la immersió ha estés el català a capes socials que n’haguessin quedat al marge i que ha propiciat la comprensió de l’idioma.  També és cert que l’estat de la llengua és natural després de dues generacions de franquisme i d’immigració castellanoparlant en massa. Però no ens enganyem: tenim un problema greu d’exigència a l’escola amb el català, no d’hores lectives.

Segona mentida: a Catalunya no hi ha conflicte lingüístic. Oi tant que n’hi ha: si ets únicament castellanoparlant només te’l trobes quan els teus fills tornen de l’escola i et parlen en catanyol. I mira com la lien. I si ets catalanoparlant, és a dir, bilingüe, el conflicte te’l trobes a la majoria de bars, als jutjats, als hospitals, als serveis de teleoperadors i, molt especialment, a les administracions públiques controlades pel govern central: Policia Nacional, Delegació del Govern, aeroports, Renfe i universitats. Per no parlar del carrer o el pati d’escola, on la intimidació, la ignorància i el complexe d’inferioritat fan canviar d’idioma a molts catalanoparlants.

Tercera mentida: Catalunya és una Comunitat Autònoma amb competències en ensenyament. Catalunya no és una comunitat. En són vàries barrejades, còmplices i adversàries, sense un espai públic propi per decidir els seus conflictes. Catalunya no és autònoma perquè depèn de les decisions de les Corts Espanyoles en la majoria de temes claus, sobretot fiscals, que són els que importen, i dels tribunals espanyols en la resta de temes, resumits en l’Estatut. Com s’ha vist aquests dies, les competències en educació són vàlides sempre que no traspassin certs límits, alguns constitucionals, d’altres psicològics.

Tot això és responsabilitat nostra. La interl·locutòria del TSJC és el resultat de viure en una ficció constant. Espanya ni és ni vol ser un estat plurinacional. I és normal: la majoria d’estats moderns són així. L’autonomia catalana només té sentit si duu a algun lloc, però no és una solució permanent, igual que la immersió. Durarà fins que la majoria d’espanyols se’n cansin, o fins que nosaltres, espanyols del nord-est, volguem pagar el preu de deixar de dependre’n. Feliç diada.

Etiquetes

Darrers articles

El turisme i nosaltres

El turisme representa actualment un 14% de l’ocupació total de Catalunya. Això ens situa entre els països amb el percentatge més gran de la població treballant en turisme. És una mala idea. Ens fa massa depenents d’un sol sector. Això és negatiu per dos motius. Perquè si hi ha una crisi en aquest sector —per […]

Què ha passat amb la CUP?

Vaig votar la CUP el desembre del 2017, després del Primer d’Octubre. Pensava que podien ser una força per controlar les pulsions destructives dels dos grans partits, que havien fet tot el possible per malbaratar la millor oportunitat que ha tingut Catalunya per treure’s el control d’Espanya del damunt i construir un món propi. Però […]

Per què Puigdemont no serveix per al futur de Catalunya

Puigdemont no serveix pel futur de Catalunya, almenys si el futur que volem no passa per la pacificació i la tornada enrere. La proposta de Puigdemont significa l’acceptació d’una falsa normalitat política que deixa en un calaix l’autodeterminació, convertint-la en una promesa etèria, i camina cap a un Govern autonòmic sense eines per defensar els […]

  • Cerca