La Vanguardia 8 deNovembre 2014
És el cinc de gener del 2014 i, de la paret estant (de la paret de la sala d’exposicions temporals del Metropolitan), Alice Liddell té la ment en blanc. Els ulls són oberts i fixos, però no sembla mirar enlloc. Fa aquella expressió entre concentrada i babaua de qui desenfoca la imatge de la retina mentre rumia endins. Què rumies, Alice? La nena que va inspirar Lewis Carroll no rumia res perquè és morta des de fa 90 anys, i això és una fotografia presa el setembre de 1872 per Margaret Cameron, veïna de Carroll, pionera de la foto, romàntica, fantasmagòrica, i bla, bla, bla. Se suposa que representa Pomona –deessa itàlica de la maduració dels fruits– i per aquest motiu els cabells llargs i enredats es confonen amb les flors i fulles que li emmarquen el cap com si s’hagués quedat quieta dins d’un túnel vegetal.
És l’últim dia de l’exposició i, davant per davant amb la senyoreta Liddell, una dona de més de setanta anys s’encorba sobre el cartellet, rere unes ulleres de color festuc. Duu un impermeable al braç, unes vambes New Balance i un iPhone a la mà. Ara arqueja les celles, es desencorba, es treu les ulleres i mira cara a cara la deessa Pomona. Dos o tres segons. Es torna a posar les ulleres, alça el mòbil, estira tremolosament el braç, fa quatre o cinc fotos en metralleta, abaixa la mà, camina tres passes petites, s’atura a la següent foto i torna a començar.
Dues fotos a dalt de la paret
És quatre de maig i, de la paret estant (de la paret de la sala d’exposicions del Centre Internacional de Fotografia), un grup de soldats francesos s’allunya a través d’un prat. Pantalons arremangats, cantimplora al cinturó, paquet de tabac lligat al casc, una ràdio a l’esquena, amb una antena d’un metre d’alt. Dispersats, s’endevina que caminen amb cura. És l’última foto presentable que va fer Robert Capa a les acaballes de la guerra d’independència d’Indoxina, 1954. Uns minuts després, Capa es va allunyar del comboi per tenir millor perspectiva, va enfilar-se a un dic, va trepitjar una mina i va morir.
És una retrospectiva de les seves fotos en color, poc conegudes. Els cartellets expliquen que sempre duia dues càmeres, una amb rodet en blanc i negre, i una Nikon en color. Eren poc valorades, en aquell moment: poc solemnes. Avui, l’últim dia de l’exposició, un home jove vestit tot de negre –samarreta de màniga curta, texans i sabates de cordons– mira a banda i banda, comprova que el guarda de seguretat continua embadalit amb el Facebook, i fa una foto de la foto des de l’app de l’Instagram.
Capcot, amplia la foto amb els dits per excloure’n el marc i va provant diversos filtres i retocs de llum. La crema massa, pel meu gust. Escriu un comentari amb molts signes d’exclamació, se’n va a la botiga de suvenirs i no hi compra res.
Una foto a dalt de la paret
És tres de novembre i, de la paret estant (a la sala d’exposicions de l’Open Society Foundations), una pila d’arxivadors d’anelles i portafolis de colors s’amunteguen en una cantonada. A l’altra banda de l’habitació s’hi veu el respatller d’una butaca de pell marró, la pota d’una taula tombada i mig matalàs estampat amb un seguit de roses. És un racó del centre de vigilància electrònica del règim de Gaddafi, a Trípoli a dia 30 d’agost del 2011: vuit dies després que les tropes rebels entressin a la capital i fessin fugir el govern. Quan el fotògraf català Edu Bayer va arribar-hi, per il·lustrar un reportatge del Wall Street Journal, només hi va trobar els mobles, algun servidor pesat i malmès i un munt de paperassa inútil, espargida per terra. El reportatge seria finalista del Pulitzer: Líbia havia comprat tecnologia de vigilància occidental, però no la van saber fer servir i van concloure que els rebels eren només uns borratxos provincians.
Pantalons negres alts, camisa de seda perla, talons, els cabells curts i un coll esvelt i perfumat: una noia exquisida s’ho mira al meu davant. Els braços creuats i una copa de vi blanc penjant dels dits. És la inauguració, soroll de rialles. Treu el mòbil de la bosseta, enfoca horitzontalment les tres fotografies a dalt de la paret i, quan el dit índex de la mà on té la copa és a punt de fer clic, se li acaba la bateria. “Shit”.