Tres rondes i un vaivé

12 d'abril de 2014 0

La Vanguardia 29 de Març 2014

El diable

No hi entenc, però sempre que vaig al Cafe Loup penso a demanar Duval. I encara que les pale ale m’empalaguen, és la cervesa que li agrada a James Dodd, i sempre que hi hem anat plegats hem començat amb la Duval i hem acabat molt bé. Tot ve d’un seminari intensiu que va dirigir ara fa tres estius i quan en sortíem després de quatre hores de ja no saber què més dir, ens convidava a menjar cargols i a beure Duval al Loup i el dia no s’acabava mai. La Duval, que vol dir diable en flamenc, té 8.5% d’alcohol, et va coent, i el Cafe Loup és un restaurant francès que hi ha entre el West Village i Chelsea, el centre del centre, tot a lloc.

A la barra del Loup, fusta noble que saps que aguanta i dignifica, s’hi troba, cada vespre, un mostrari de figurants del Manhattan llegit, progre, freelance. Conscients de ser una espècie autòctona insustituïble, enyoren París però no hi viurien, i són moderadament alcohòlics. Hi ha una actriu secundària de pel·lícules de Woody Allen que hi té taula perpètua. Podries pensar sobre el temps seguint la cadència amb què l’expert en Merlau Ponty, el vell Bernard Flynt, s’empassa els dry martinis en silenci. El dia que Christopher Hichens va morir, a un extrem de la barra brindaven pel seu cadàver, amb bourbon, les plomes veteranes del The New Yorker. Tot té aquest to immillorable i decadent que prenen les coses a partir de la tercera Duval.

Que pagui Lenin

El vodka ve en unes ampolles de vidre bufat de mig litre, com un porró d’un sol braç, dins d’una petita galleda de llauna plena de gel. El restaurant es diu Anyway Cafe i és ruso-francès, cosa que permet a la premsa local prostituir l’amor de Dostoievski per París per comentar-ne l’stroganoff. Ok, porti la carta de vodkes. Té música en directe i és innegable que qui contracta els músics sap distingir els farsants dels estudiosos. La música està prou forta i és prou bona per no haver de parlar o bé haver d’entusiasmar-te, cosa que millora molt la conversa. Però tot i que vaig sentir-hi una versió jazzística del Billy Jean de Michael Jackson totalment gloriosa, ningú pagaria una entrada per sentir-los. És el vodka.

És bonic, hi ha gent guapa i no et roben: tot acompanya. Però porti el vodka. Tria a l’atzar. Ara: n’hi ha un amb pebre negre, sol, picant, que ho enriqueix tot. Perillós. Se’n surt torrat i amable i poscomunista. Per tant, encabat has de caminar tres carrers, fins al 250 del carrer Houston. Mires amunt i al terrat veuràs una estàtua de Lenin de 5,5 metres amb el braç dret alçat cap a Wall Street. Un encàrrec a Yuri Gerasimov que mai va arribar a posar-se a lloc perquè la URSS va petar. La van trobar en un solar a Moscou, i un exprofessor comunista de l’NYU tornat promotor immobiliari la va portar i col·locar no se sap exactament en homenatge a què. Salut.

Corrandes d’exili

Ja que hi érem i que havíem de fer temps vaig demanar-me una ginebra amb suc de llimona i espígol. Entén-me: m’acabava d’empassar una hamburguesa i no havia pres postres. Aleshores va entrar la Sílvia Pérez Cruz, va fer petons a tothom, i va demanar al cambrer un rom sol. Em sembla que li van posar el Diplomático Añejo de Veneçuela. Ja feia una hora que el concert s’havia acabat, havia saludat els fans, signat discos, rebut abraçades, la visita del cònsul i les felicitacions dels promotors locals, s’havia tret el vestit negre de satí i posat uns texans i va pujar a beure un rom. Sol.

El lloc és el Public Theater, que té diversos espais. De la sala on va fer el recital en diuen Joe’s Pub, i vol l’ambient dels clubs d’abans: t’entaules i sopes i beus mentre escoltes. No negaré que fa un cert efecte mossegar l’hamburguesa mentre ella t’ennuega cantant les Corrandes d’Exili. Sobre el pub hi ha un bar que en diuen The Library, amb sofàs, barra noble, taules amples, cadires de pell, estovalles, menú de forquilla i ganivet i cocktails. Ideal per al bullshit després de veure el teatre de vanguarda que hi acostumen a fer. Ella, no. Ella, un rom tot sol, riu, ens canta una cançó de la Chavela Vargas sobre un terratrèmol, diu ‘és sobre la por,’ escura el rom i marxa escales avall fresca com una rosa. El metro de tornada sempre resumeix tots els vaivéns.

Etiquetes

Darrers articles

L’espanyolització i els espanyolitzadors

TV3 hauria de ser la televisió en català. De l’espectador només se n’hauria de pressuposar que entén o vol entendre el català. No s’hauria de fer cap altra presumpció. Sigui d’algun territori de parla catalana, sigui un català que viu a fora i educa els seus fills en català i en la llengua del seu […]

Més enllà d’aquestes eleccions

Una manera d’entendre tot el que ha passat els darrers cinc anys, potser l’única manera que fa que tot sembli tenir una mica més de sentit, és acceptar que qui realment va enviar els polítics catalans a la presó i a l’exili vam ser nosaltres, el poble, quan vam desbordar el pessebre que tenien preparat […]

La confessió

[Capítol inèdit del llibre La Supèrbia (Fragmenta 2020)] Quan vaig publicar La Supèrbia vaig haver de retallar-ne uns quants capítols per raons d’espai. Aquest el vaig treure perquè era massa llarg i no volia retallar-lo. Segurament el refaré epr algun altre projecte, però aquí es en deixo la versió crua sense retocar que vaig treure […]

  • Cerca